A finals de la dècada de 1870 existia ja a Cuba un moviment obrer ben organitzat de carácter anarquista. A la dècada dels 80 des segle XIX havien aparegut varies publicacions àcrates com El Obrero (1883) o el Productor (1887), el nucli format pel “grup dels 3 Enrics” Enric Roig de San Martín, Enrique Messonier i Enrique Creci és un bon exemple. Els grans pensadors anarquistes eren prou coneguts pels obrers cubans i espanyols de les tabaqueries. La expansió de la idea anarquista a Cuba es va enriquir amb l’arribada a la illa de molts anarquistes espanyols que es van exiliar desprès de la fi de la 1a República l’any 1874 , entre aquests exiliats es trobaven els pares de Camilo Cienfuegos, que tindría un important paper durant la revolució cubana. Els colors roig i negre de la bandera del 26 de juliol també son una mostra mes de la influència anarquista a Cuba. El 1er Congres obrer de Cuba va tenir lloc el 1887 i els acords del mateix recolliren les avançades idees dels anarquistes en quant a l’igualtat de blancs i negres en un context profundament racista, recordem que la esclavitud a Cuba havia estat abolida nomes set anys enrere per un Decret de 13 de febrero de 1880 sota el regnat d’Alfons XII.
Els anarquistes cubans, van lluitar àrduament contra les dictadures de Machado i Batista. Van lluitar des de tots els fronts, uns des de les guerrilles orientals o del Escambray, altres a la conspiració i la lluita urbana. També van tendir ponts entre els sectors organitzats revolucionàriament de la lluita anti Batista i la militància llibertària antifranquista com els militants Antonio Degas, Lluis M. Linsuain o Domingo Germinal. Els propòsits dels anarquistes eren els de la majoria del poble cubà: liquidar la dictadura militar i la corrupción política i ampliar les llibertats individuals i col·lectives. En un fulletó de Proyecciones libertarias de 1959 on s’atacava al dictador Batista, també es mencionava a Castro, el qual no mereixia “confianza alguna, que no respetaba los compromisos y sólo luchaba por el poder”
Durant la revolució cubana que va acabar amb el règim de Fulgencio Batista i el triomf dels comunistes liderats per Fidel Castro l’any 1959, l’escriptor i periodista Agustin Souchy va ser convidat pel govern de Castro a estudiar la naixent Revolució Cubana. Quan el govern va llegir el que havia escrit Souchy ordenà cremar la edició de ‘Testimonios de la revolución cubana’ i el seu autor va aconseguir fugir de Cuba a temps. Souchy, havia estat a Espanya durant la Guerra Civil al Front d’Aragó, i fruit de les seves experiències va publicar el llibre ‘Entre los campesinos de Aragón’ on narra les seves impressions al voltant de les col·lectivitzacions agrícoles on es va posar en pràctica el comunismo llibertari. Acabada la guerra d’Espanya va marxar a Mèxic on va treballar com a periodista des de 1942 al 1948. Convidat pel moviment anarquista cubà va viatjar a Cuba on va donar conferències en cooperatives, sindicats, universitats i entre els treballadors de les plantacions de tabac i canya de sucre.
El llibre de Souchy sobre la revolució cubana va ser reeditat per la Federación Libertaria Argentina que va rebre un exemplar de l’edició cubana i gràcies a aquesta circumstància podem conèixer el que Souchy va viure i veure a Cuba, on vaticinà coses que poc a poc van succeir. Un altre anarquista, milicià a la guerra Civil que es va exiliar a Cuba, Abelardo Iglesias, va escriure el llibre ‘Dictadura y revolución en Cuba’ on relata fets similars als que explicava Souchy al seu llibre esmentat.
Els anarquistes cubans van participar activament en la revolució cubana però desprès de l’arribada de Castro al poder van ser perseguits, torturats i exiliats. Els comunistes cubans van portar la revolució cap a interessos que no eren pels que el poble cubà havia lluitat. Va pasar una cosa molt semblant al que ja s’havia viscut durant la Guerra Civil espanyola amb la confrontació entre els comunistes i els anarquistes per la revolució social i la marxa de la guerra.
Els germans Moscú, anarquistes cubans van ser detinguts i torturats per la policia política castrista. Al saber els fets, Camilo Cienfuegos va tenir una gran disputa amb Raul Castro, i als pocs dies Cienfuegos desapareixia en un accident aeri quan la seva avioneta va caure al mar sense deixar rastre.
Es diu que ningú havia fet tant pels pobres cubans com Castro i ens hauríem de preguntar com es que segueix havent-hi pobres a Cuba mentre la burocràcia del govern viu la mar de bé sense que els hi manqui de res, doncs el bloqueig el pateix el poble cubà i no pas la casta governant.
Molts cubans van haver de marxar de Cuba i no només els rics que van organitzar un front anticastrista a la “little Havana” de Miami, sinó també van marxar els “balseros”, ho van fer cap els Estats Units que està a prop, no es imaginable que fugissin cap a Europa en les petites embarcacions.
No es acceptable etiquetar a tota la oposición cubana al castrisme sota la paraula “gusanos”, es pot estar en contra de la dreta però també del castrisme. La revolució cubana va ser feta per el poble cubà, no per Fidel Castro. Hem de educar a les generacions que ens segueixen per no tenir líders, d’aquesta manera les revolucions seran immortals, perquè es sustentaran sobre les bases i no sobre els caps que avui viuen i demà moren.
La revolució cubana va morir fa molt de temps. Acusar de “gusanos” als opositors del règim nomes serveix de vegades per camuflar els beneficis dels que avui gaudeixen alguns. Ensenyem a pensar, no a seguir, intentem que la paraula socialisme vagi de la mà de la paraula llibertat, com deia Bakunin fa més de segle i mig, avançant-se al senyalar les atrocitats que tindrien lloc a Rússia desprès de la Revolució bolxevic. Fer una revolució per establir una burocràcia de partit únic en la que una elit es substituïda per un altra no s’ha traduït mai en una millora de les condicions de vida del poble i si en canvi en una pèrdua de llibertats i la aparició de la repressió social i política; la història es plena d’exemples: la revolució bolxevic, la revolució maoista o la revolució cubana en són una mostra.
Joaquín Ortín
Article publicat al Catalunya (gener de 2017)