CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals

Amb la victòria militar del cop d’estat del 17 de juliol de 1936, després de tres anys de combats i destrucció fratricida, el govern feixista dels vencedors confiscava els béns dels sindicats CNT, UGT i ELA-STV (si bé ja havien estat declarats al marge de la llei al gener de 1937 i per la llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939). L’odi als seus membres portaria a l’extermini pel mètode expeditiu de l’afusellament extrajudicial en les tàpies dels cementiris i amb els seus cossos soterrats en les cunetes o les fosses comunes, serien amuntegats en condicions infrahumanes en camps de concentració, formarien batallons de treball, empresonats a l’espera d’un desenllaç que mai arribava o, en el millor dels casos, obligats a exiliar-se.

En aquest context, la dictadura franquista creava la Central Nacional Sindicalista (CNS), coneguda popularment com a sindicat vertical (resultat de fusionar les organitzacions obreres del falangisme, el tradicionalisme i les organitzacions patronals, amb la finalitat d’organitzar a treballadors, tècnics i patrons dins d’una sola estructura vertical d’afiliació obligatòria), l’única organització sindical reconeguda oficialment.

A partir de 1971 canviaria el nom canviant-lo per OSE (Organització Sindical Espanyola), encara que continuaven proscrits la resta de sindicats i si fa no fa res havia canviat substancialment. En ella, els treballadors anomenats “productors” i els seus patrons tenien el dret a triar els seus representants mitjançant eleccions. Treballadors i patrons presumptament estaven en peus d’igualtat, per aquest raonament, les vagues van ser prohibides.

Al final de la dictadura els sindicats encara il·legals començarien a ocupar aquest espai amb força (CCOO, UGT, USO, CNT,…). Efectivament, una vegada mort el general Franco i fins a la desaparició de la OSE, la majoria dels empresaris preferien acordar convenis i pactes d’empresa amb la representació de l’organitzacions sindicals clandestines que no amb els representants del sindicat vertical.

Aquest entorn no s’aconseguia graciosament. Mentre CCOO i USO decidien romandre en el sindicat vertical fins a la seva dissolució, CNT i UGT advocaven per l’abandó per accelerar la seva caiguda. La CNT seria més agosarada i denunciava a ”tots els còmplices del verticalisme”, la dimissió d’enllaços i substitució per comissions d’obrers elegibles i revocables a tot moment.

El 25 de juny de 1976 la CNT celebraria el I Ple Nacional de Regionals acordant la ruptura sindical i el desmantellament de la OSE, treballar conjuntament amb UGT i lluitar al mateix temps contra l’hegemonia de CCOO.

En aquest ambient, el Reial Decret-Llei 19/1976, de 8 d’octubre, converteix a tota l’organització al voltant dels sindicats franquistes en un organisme autònom: l’Administració Institucional de Serveis Socioprofesionales (AISS), transferint a aquest organisme tots els CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals béns, drets i obligacions que constituïen el patrimoni sindical acumulat, tant el confiscat als sindicats històrics, com l’atresorat durant els quaranta anys de franquisme: centres culturals i d’ensenyament, instal·lacions esportives, parcs sindicals, ciutats residencials, cadenes d’emissores sindicals, Banc Rural i Mediterrani, periòdics i revistes,… Posteriorment, el Reial Decret-Llei 31/1977, de 2 de juny, suprimiria la sindicació obligatòria.

Malgrat els emplaçaments de la CNT a tots els Sindicats, sobre el seu reconeixement automàtic, sense necessitat de passar per finestreta, Comissions Obreres, Unió General de Treballadors, Unió Sindical Obrera, Solidaritat de Treballadors Bascos i Solidaritat d’Obrers Catalans, presentaven el 28 d’abril els seus estatuts en l’oficina de registre d’associacions sindicals. La CNT ho faria a les onze i vint-i-cinc del matí del 7 de maig de 1977.

La convocatòria d’eleccions sindicals, previstes per a juny de 1977, precipitava declaracions sobre l’actitud contemporalitzadora de la resta de forces sindicals, per a la CNT no eren més que una estratègia de legitimació parlamentària i pacte social, reivindicant en contraposició la sobirania de l’assemblea obrera sense intermediari algun. No obstant això, tímides veus s’alçarien en contra d’aquesta posició abstencionista.

A principis de setembre se celebraria un Ple Nacional de Regionals i, enfront de les eleccions sindicals, es proposava un sistema autogestionari, amb una assemblea decisòria el portaveu de la qual, el comitè d’empresa, es dissoldria en finalitzar cada conflicte.

D’altra banda, la CNT de Catalunya durant la celebració d’un Ple al setembre de 1977 repudiava el Pacte Social que s’estava forjant, les eleccions sindicals “per constituir una ingerència del Govern en l’organització dels treballadors, en pretendre iniciar un neoverticalisme que permeti integrar als treballadors en el sistema capitalista”, així mateix erigia la seva estratègia sindical per enfrontar-se a la delicada situació econòmica.

Precisament, l’abstenció cenetista es presentava com un element distorsionador en la dinà- mica generada per la celebració de les eleccions sindicals. En aquests moments va ser vox populi que a CCOO de Catalunya van brindar amb xampany davant la decisió de la CNT. Iniciat 1978 i malgrat el constant creixement de la CNT, el desprestigi i fustigació a que era sotmesa pels mitjans de comunicació seria constant, a l’una que l’enfrontament en el seu si de dos blocs: el sindicalista i l’anarquista. D’altra banda, la necessitat de participar en les eleccions sindicals estenia el seu camp d’incidència confederal, fins i tot s’obtindrien candidats en alguna que una altra empresa emblemàtica. Amb tot, les comissions negociadores dels convenis col·lectius negaven la presència dels anarcosindicalistes. La marginalitat estava servida.

En aquest context, se celebraria el 8 de desembre de 1979 el V Congrés de la CNT, el primer des de 1936 en l’Estat espanyol, amb un llarg temari que incloïa des d’estratègies, formació i propaganda fins a les finalitats ideològiques, trajectòria i patrimoni sindical, en un ambient molt enrarit i en el qual coincidirien corrents interns molt enfrontats i on les expulsions ja formaven part de la quotidianitat, encara que fos una organització molt afeblida que ja no era ni ombra del que havia estat pocs anys abans.

Durant el desenvolupament del mateix, un grup de delegats van sol·licitar la suspensió del Congrés donades les amenaces i violències sofertes i la impossibilitat de poder expressar les seves opinions amb llibertat, finalment abandonarien el comici. Aquests, posteriorment crearien una comissió impugnadora, celebrant un Congrés Extraordinari a València els dies 25, 26 i 27 de juliol de 1980, evidenciant les diferències de model i estratègia que convivien en la CNT.

Aquest Congrés de València prendria interès per la participació en les eleccions sindicals, raonament que proposava superar el maximalisme, deixant al marge tòpics, però evitant caure en el possibilisme còmode, per poder disposar de la mobilitat necessària i treballar sindicalment en les empreses per a tots els treballadors, buidant de contingut jeràrquic els comitès, on existís tal possibilitat, per convertir-los en òrgans expressius dels treballadors i seccions sindicals.

La celebració del VI Congrés de la CNT-AIT a Barcelona del 12 al 16 de Gener de 1983, acordava entrar en els mecanismes legals de la lluita sindical, una mínima victòria per part de la tendència oberturista, partidària de participar en unes eleccions sindicals amb l’únic objectiu de formalitzar la representativitat del sindicat al món del treball, no obstant això, aquest pas seria corregit per la Ponència sobre Acció Sindical en l’Empresa acordada al Congrés Extraordinari de Torrejón de Ardoz, que tindria lloc els dies 31 de març i 1 i 2 d’Abril d’aquell mateix any, d’aquesta manera, es generalitzaria una nova escissió i, de nou, la raó principal seria la participació en les eleccions sindicals.

El final és conegut, el Congrés Extraordinari d’Unificació CNT, que va tenir lloc a Madrid del 29 de juny a l’1 de juliol de 1984. Comici entre dos sectors de la CNT escindits (CNT Congrés de València i un important sector de la CNT-AIT). Les seves conclusions van ser molt positives, especialment en el sentit que iniciava un nou període de creixement.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga – Fundació Salvador Seguí Catalunya

 

Article publicat al Catalunya (novembre de 2016).