80 anys de la revolució social de 1936

En aquestes dates de juliol es compleixen 80 anys de la revolució social que va tenir lloc en la meitat d’Espanya que no va ser sotmesa pel cop militar feixista dels generals dirigits per Mola (el Director) de la trama colpista, que havia d’ocasionar una guerra civil de gairebé tres anys i el final dels quals va il·luminar una de les èpoques més fosques de la història d’Espanya i per descomptat de Catalunya, lloc on la revolució va arrelar amb major força.

El 19 de juliol de 1936 (el dia de les sirenes) un jove de 21 anys, Joan Sans va sortir de la seva casa a Badalona per defensar juntament amb uns altres milers de cenetistes els interessos dels treballadors enfront dels que volien imposar de nou una altra dictadura, ens ho explica en un petit llibre autobiogràfic el títol del qual és precisament aquest, el dia de les sirenes.

35.000 homes formaven la guarnició de Barcelona, unida a la incertesa més absoluta sobre quina seria la resposta de les forces de ordre públic, fonamentalment la guàrdia civil, tot això no presagiaven res bo. La falta d’armes, malgrat la requisa realitzada dies abans, a més de la negativa de la Generalitat de lliurar-les per enfrontar-se als colpistes, anunciava una lluita desigual.

Aquell matí d’estiu, entre les quatre o les cinc, les sirenes de les fàbriques van sonar  per tota la ciutat, també per les poblacions industrials del cinturó de Barcelona, cridant als treballadors a defensar amb les armes a la mà, els seus interessos de classe enfront dels que de nou volien imposar la seva llei per la força.

La classe obrera de Barcelona, dels seus barris obrers, Poble Nou, el barri xino, Poble Sec, Sants, etc., es va mobilitzar seguint la trucada dels sindicats de la CNT i d’altres partits revolucionaris com el POUM per impedir que els militars colpistes dominessin la ciutat. Després de tirotejos i enfrontaments, molts morts i ferits, el cop va ser avortat i els seus responsables detinguts.

La constitució del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, expressió del triomf popular, amb representació de tot l’elenc sindical (CNT i UGT) i polític antifeixista (ERC, Rabassaires, UR, POUM, Partit Socialista i la FAI), es va convertir en l’únic poder efectiu de Catalunya.

La majoria dels representants de l’alta indústria, terratinents, grans financers, havien fugit a l’estranger, la fugida de dipòsits de més de 90 milions en les dues setmanes anteriors a l’aixecament militar són prova fefaent de la connivència i coneixement del que es preparava.

A partir d’aquests dies de juliol la ciutat es transforma, els treballadors prenen el control d’ella, el transport, els serveis, els proveïments de la ciutat queden sota la responsabilitat dels sindicats en una experiència autogestionaria que no ha tingut parangó en la història. Ens ho han explicat amb tot detalli els vells llibertaris que van viure aquesta experiència que els marcaria per a tota la vida malgrat les vicissituds de la guerra i de l’exili forçós. Ens ho han explicat també voluntaris estrangers que van venir en defensa d’aquesta revolució com ho va fer George Orwell en la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”.

El procés de transformació col·lectivista va comptar amb una àmplia acceptació en les empreses, entre el 70% i 80% d’aquestes serien col·lectivitzades per decisió dels seus treballadors, aconseguint també la constitució d’agrupacions per territoris.

Un moment històric durant el qual Catalunya va aconseguir les cotes més altes d’independència i autogovern (capacitat de fer i decidir, tant en l’econòmic, com en el social, com en el polític), on les masses populars van ser els veritables protagonistes, ho havien guanyat amb la seva sang i sacrifici.

Un procés que no sempre va comptar amb la comprensió exigible. Les desconfiances del govern central de la República i dels comunistes confluirien en els enfrontaments de maig de 1937, on la contrarevolució s’imposaria sense pal·liatius.

Una experiència que va ser silenciada durant dècades sota la llosa de la dictadura franquista i posteriorment pel vergonyós pacte de la desmemoria subscrit pels actors de la “modèlica transició”. L’experiència d’economia col·lectivitzada, tant a les fabriques com en els camps va ser un desafiament als dos sistemes imperants, el capitalisme occidental i el socialisme d’estat de la Unió Soviètica. És per això que no podia prosperar, era un mal exemple per als treballadors d’altres països, un desafiament en tota regla a l’ordre capitalista i burgès. Les “democràcies” occidentals aviat es van rentar les mans i van abandonar al govern republicà a la seva sort amb el seu pacte de no intervenció, les potències feixistes es van aliar de seguida amb la reacció, quan la URSS decideix recolzar a la República és per acabar amb la revolució anarquista.

La utopia es va convertir en realitat, els treballadors organitzats controlen tots els aspectes econòmics del dia a dia, la producció i la distribució queden a les seves mans, les fàbriques col·lectivitzades produeixen tota classe de béns per al consum i per a la guerra, una altra societat és possible, sense explotadors ni explotats, una societat igualitària i lliure per la qual portaven anys preparant-se els llibertaris.

Tot això no es recordarà en els noticiaris, ni en la premsa, ni en la història oficial; se’ns tornarà a repetir com sempre que va ser una guerra fratricida, que va ser una lluita entre dues Espanyes, la cosa que no se’ns dirà és que darrera de les bombes, les bales i els tancs bategava una revolució que va ser sufocada des de fora i des de dins. El seu exemple era massa perillós i per això estava condemnada des del principi.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga

Fundació Salvador Seguí de Catalunya

Article publicat al Catalunya (juliol de 2016).