Salvador Seguí

Salvador Seguí i Rubinat (Tornabous, l’Urgell, 23 de desembre de 1886 – Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx. Rep el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers per al cafè.

De professió pintor, ja des de molt jove va mostrar inquietud per les idees llibertàries; seguidor de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, en la seva formació autodidacta també va relacionar-se amb personatges culturals i polítics de l’època, com Francesc Layret i Foix, fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Va donar un fort impuls a la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats, i postulà com a armes revolucionàries la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. En aquest sentit, va ser president de l’Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona, on va organitzar la biblioteca i lloc on van assumir-se funcions de Centre Superior d’Estudis sindicalistes i anarquistes.

Solidaritat Obrera
Va impulsar la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. El 1916 va iniciar negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, que convocaren plegats inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l’augment de preu dels comestibles, que va continuar amb una vaga general indefinida, el 1917, com a petició al Govern espanyol per tal que garantís a la població obrera una mínima qualitat de vida i activitats emancipadores. Es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores.

Secretari general de la CNT
Fou escollit secretari general de la CNT a Catalunya al Congrés de Sants del 1918, on va proposar que fos permesa l’actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertària seguidora de l’Escola Moderna) dins aspectes sindicals. A congressos posteriors, juntament amb Joan Peiró i Ángel Pestaña, va oposar-se a accions més exaltades i radicals portades a terme per altres membres de la CNT. També va donar suport a la retirada de la CNT de la Tercera Internacional, a congressos posteriors com el del Teatre de la Comèdia o el ple de Regionals de Saragossa.
Va ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres, però va ser alliberat el dia que es va desconvocar i va poder parlar a l’assemblea organitzada pel comitè de vaga a la plaça de braus Las Arenas. El novembre del 1920, va ser deportat juntament amb Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera i 36 persones més al castell de la Mola de Maó.
El seu catalanisme
Una mostra del seu catalanisme va ser el discurs que va fer com a secretari regional de la CNT. Aquest es realitzà a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:
«A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè, a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia»
Aquest discurs, però, ha estat utilitzat per l’esquerra independentista per apropar la figura de Salvador Seguí cap al catalanisme.Per a començar, va ser recollit per Pere Foix, militant de la CNT i després d’ERC, al seu llibre “Apòstols i mercaders”. El diari Nueva España va recollir un discurs del mateix Seguí el 4 d’octubre d’aquell any en el qual expressava postures ben distintes del discurs recollit per Pere Foix: “A Catalunya no hi ha problema català, perquè allí solament sent aquest problema la burgesia organitzada” (…).

La seva mort
El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l’emancipació com a motor social, va ésser assassinat d’un tret al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval), cantonada carrer de Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure de la patronal catalana sota protecció del governador civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista. En el mateix tiroteig van deixar malferit el també anarcosindicalista Francesc Comas Pagès, conegut com a Perones, que moriria pocs dies després.

 

Ha rebut molts homenatges després de mort, com l’organització i posada en marxa de la Fundació Salvador Seguí.

Font: Wikipedia, L’enciclopèdia lliure [data de consulta: 20 de desembre del 2016]. Disponible en http://ca.wikipedia.org