Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 10 de gener de 1859 a Alella (Maresme).

Durant el seu exili a París entre 1886 i 1901 motivat per la seva militància republicana, va entrar en contacte amb llibertaris com Malato i Grave i amb científics, professors universitaris, periodistes i polítics (Maeterlink, Heaford, Painlevé, Naquet, Jaurés…) partidaris d’una educació nova i en llibertat que es contraposés a la instrucció educativa predominant (disciplina, programes anul·ladors de la personalitat i transmissors dels valors classistes i conservadors, segregació…)

Amb el llegat econòmic d’Ernestine Meunié, es va traslladar a Barcelona per constituir escoles racionals i científiques. A l’agost de 1901 inaugurà al carrer Bailén l’escola Moderna i comença a publicar el butlletí de l’Escola Moderna.

Característiques pedagògiques de l’Escola Moderna

-Racionalisme i cientifisme

Per a Ferrer i Guàrdia ser racional era sinònim de científic i no dogmàtic, suposava l’absència de dogmes i el lliure discurs de la raó. Tanmateix, considerava “la ciència com l’exclusiva mestra de la vida” i, com a conseqüència, l’educació racionalista no podia afirmar ni negar res que no fos demostrable científicament i comprensible racionalment.

-Neutralitat ideològica i compromís social

L’escola racionalista en tant que antidogmàtica es veu obligada a mostrar les diverses opinions sobre cada qüestió. El mestre es converteix en guia , en expositor d’idees i no en transmissor de suposades veritats absolutes.

No obstant, l’escola racionalista és una escola de classe i la pedagogia racionalista una pedagogia de rebel·lia (Solà) i un altre mitjà més per a l’acció insurreccional del proletariat (Álvarez Junco) És per això que s’estudia la lluita de la classe obrera per al seu alliberament, l’explotació del capitalisme, la injustícia de la propietat privada,…

-Laïcisme

Una escola que negava tot tipus de dogma, lògicament rebutjava tot tipus de fe o de creença religiosa basada en referències sobrenaturals; i, especialment, la seva utilització com a element educatiu.

-Educació integral

Ferrer recull les idees de la pedagogia llibertària, expressades per Robin, i les plasma tant teòricament com pràcticament. La potenciació de totes els aspectes de la personalitat humana (física, moral, intel·lectual, estètica, científica, social,…) La integració del treball manual i de l’intel·lectual, del saber i del fer.

-Integració en l’entorn i metodologia activa

L’infant es torna a enfrontar a la natura com ho van fer els seus avantpassats. En conseqüència, s’ha d’apropar l’alumne a la natura, integrar-lo en el medi que l’envolta (Reclús) L’educació racionalista cerca ajudar-li en aquest camí, mitjançant una sèrie de mètodes actius: l’hipotètic-deductiu, el treball en equip, les excursions, l’observació directa, el rebuig del verbalisme,…

-Coeducació

Front la legislació i la conducta dominant, l’escola racionalista va defensar la coeducació. Aquesta anava directament lligada al racionalisme i al laïcisme (de fet es considerava l’església catòlica responsable de la discriminació de les dones) i era profundament revolucionària, des d’un punt de vista social, doncs atacava la societat patriarcal. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia va tenir un 40% d’alumnes femenines, a principi del segle XX, i totes les escoles racionalistes i llibertàries van practicar la coeducació.

-Absència de premis i càstigs

Segons Ferrer els estímuls externs a l’aprenentatge (exàmens, concursos, notes,…) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica,…) Ferrer va suprimir premis, càstigs, notes,…

Altres aspectes de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia

L’Escola Moderna va desenvolupar tasques editorials mitjançant el Butlletí i la seva editorial, en la qual es van traduir i publicar obres de Grave, Reclus, Elslander i també d’Odón de Buen, Anselmo Lorenzo, Joan Montseny… que eren utilitzades en el mateix centre i venudes a d’altres escoles seguidores del model racionalista. Com és fàcil d’entendre la nova experiència pedagògica es va trobar, al començament, òrfena de materials pedagògics i textos adients als seus plantejaments. Una de les feines fonamentals de Ferrer va ser la d’impulsar una línia editorial adequada a les necessitats de l’Escola Moderna i del que posteriorment s’anomenaran les escoles racionalistes.

Però, segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caire escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”. Ferrer va comptar amb el suport de professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics de relleu internacional com Reclus, activistes anarquistes com Lorenzo (que era tipògraf i s’encarregava de l’edició del Butlletí), advocats com Salas Anton…

Des de l’Escola Moderna es van fer tasques d’extensió cultural entre pares, mares, alumnes, seguidors i partidaris (tant entre el món científic i universitari com entre el proletariat més conscient i il·lustrat) en caps de setmana i procurant la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles laiques i racionalistes. Les xerrades dominicals de caire científic van ser molt concorregudes.

En 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut en determinats àmbits atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament (de la qual havia estat secretari i hi assistia als seus congressos) de la maçoneria i, com he escrit abans, tenia molts contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Deixa’t en llibertat, després d’un judici militar, dedicarà la majoria dels seus esforços a l’activitat editorial i a la coordinació de projectes pedagògics inspirats en l’Escola Moderna.

En 1909 serà detingut, empresonat i jutjat (novament per un tribunal militar) acusat de participació activa i instigador de l’anomenada Setmana Tràgica. Se’l va condemnar a mort (amb 4 membres de Solidaritat Obrera) i fou afusellat, el 13 d’octubre de 1909, per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i de l’església Catòlica. Tant els aparells d’Estat com els sectors conservadors catalans (recordem la campanya “Delateu!” engegada per determinats diaris) i espanyols no van voler tolerar l’esclat popular contra una guerra imperialista.

El llegat de Ferrer: les escoles racionalistes i sindicals i el CENU

A més dels contactes amb Lorenzo i Montseny (Federico Urales), Ferrer va finançar la publicació de La Huelga General i va establir freqüents contactes amb el proletariat català organitzat., Ferrer esdevé un exemple per a Solidaritat Obrera i posteriorment per a la CNT.

El congrés fundacional de la CNT catalana de 1910, tractà la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, a imitació de les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès. Segons George Yvetot (CGT francesa) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers de nens, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem…”

En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada” .

El congrés de Sants (1918) va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics que en el seu article 3r que plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

Hi ha referències documentades d’unes 160 escoles racionalistes funcionant per tota la Península (especialment a Catalunya) i dels i de les docents: Samuel Torner, Joan Roigé, Alban Rossell, Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Sáncez Rosa, Torres Tribó, Floreal Ocaña, Puig i Elias, Higinio Noja, Antonia Maymón…

El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que contin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació de dites escoles” i es veié la necessitat de crear un comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, d’una Normal Nacional que assortís de professorat.

La constitució del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) i la seva obra (autèntic primer exemple de sistema públic d’educació català) durant la revolució social té una clara influència ferreriana.

En la introducció del decret de constitució s’afirmava que “La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis”.

Barcelona, 14 de gener de 2017.

Més informació a: L’educació pot i ha de discutir-ho tot. Ferrer i Guàrdia

Homenatge a Joan Peiró i Belis

Posar una placa explicativa del nom d’una plaça es converteix en un significatiu acte de recuperació de la memòria històrica d’en Joan Peiró, dels que van morir amb ell i com ell, de les que van lluitar com ell, de les que van construir un altre tipus de societat amb ell,… també d’un barri, d’una ciutat, d’un país.

Peiró anarcosindicalista i les seves responsabilitats

Joan Peiró i Belis va ser des de ben petit treballador de forns del vidre i es va iniciar com a sindicalista al 1906.

Entre 1915 i 1920, va ser secretari general de la federació local de sindicats de Badalona y de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros, i director de les seves publicacions (Colmena Obrera i El Vidrio)

Va participar en el Congrés de Sants de 1918 i es va integrar a la CNT i a l’anarcosindicalisme.

En 1922 va assumir la secretària general de la CNT i fou nomenat novament entre 1928 i 1929.

Al juliol de 1936 va assumir una vicepresidència del comitè antifeixista de Mataró, creat com a conseqüència de l’alçament dels militars colpistes.

Va ser un dels quatre ministres cenetistes al govern de Largo Caballero

Al 1937 es va fer càrrec de la direcció del Catalunya, diari vespertí en català de la CNT.

A l’abril de 1938, va ser nomenat comissari general d’Energia Elèctrica al govern Negrín.

A l’exili, va representar la CNT en la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols

Propostes i plantejaments:

Analfabet durant la seva infantesa i bona part de la joventut, la seva voluntat autodidacta el va portar a ser un dels principals publicistes de la CNT.

Comptem amb centenars d’articles seus a Solidaridad Obrera, Catalunya, Sindicalismo, Cultura Libertaria, Desperteu, Acció, Demà…; i alguns llibres cabdals com “Trayectoria de la CNT”, “Perill a la reraguarda” o “Problemas y cintarazos”.

Les seves aportacions més interessants a l’anarcosindicalisme són: els sindicats únics, les federacions d’indústria, la resolució sobre el caràcter socio-polític de la CNT (definida com a “un organisme netament revolucionari”) a la Conferència de Saragossa de 1922, la posició contrària a la legalització espúria dels sindicats cenetistes durant la Dictadura de Primo de Rivera…

Des del ministeri d’Indústria va idear un decret de confiscacions i d’intervenció en la indústria i la mineria. No es tractava d’una nacionalització, el govern republicà col·laborava en la gestió que era responsabilitat de les organitzacions sindicals i respectava els processos de col·lectivització.

També va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial que redistribuís els beneficis de determinades empreses per cobrir dèficits d’altres empreses necessàries i noves inversions.

Altra constant del seu pensament fou la necessitat d’educació, cultura, formació i organització per bastir unes classes populars capaces de construir una revolució social.

Per a ell, el sindicalisme havia de ser “la força que derroqui a la societat capitalista i el mitjà pel qual s’articularà el mecanisme de la producció”.

Però, totes aquestes aportacions es poden resumir en: la seva consciència de classe i la seva implicació vital en la lluita sindical i social.

No es podem fer abstraccions de la seva figura i de la seva vida, va ser un anarcosindicalista conseqüent i va estar sempre al costat de les explotades. Colze a colze amb les que lluiten pels seus drets laborals, socials i vivencials.

Repressió

Peiró no va tenir una vida plàcida.

El 1920 va patir dos atemptats, va ser detingut i va passar per les presons de Soria i Vitòria. Va tornar a presó en 1925, 1927 i 1928.

A l’exili va ser detingut en dues ocasions i lliurat a l’exèrcit nazi que l’extradità a les autoritats franquistes al febrer de 1941.

A l’Estat espanyol, va passar per presons de Madrid i València i, contra el que era habitual en altres casos semblants, la seva estada es va perllongar durant 1 any i mig en un intent de convèncer-lo perquè donés credibilitat als sindicats franquistes, cosa a la qual es va negar rotundament.

Fou condemnat a mort per un tribunal militar un 2 juliol de 1942 i afusellat amb altres 7 companys cenetistes, un dia com avui de fa 75 anys.

Recuperem la nostra memòria històrica

Peiró, i molts d’altres, representen també el 19 de juliol de 1936 i, sobre tot, l’obra constructiva posterior.

L’activista social Ted Trainer considera la revolució social desenvolupada a Catalunya com el millor exemple de construcció d’una alternativa comunitària i igualitària en una societat contemporània.

L’amnèsia, o directament, l’ocultació de la memòria històrica de les classes populars té relació directa amb els crims i les repressions franquistes; però no únicament, també i fonamentalment amb l’oblit forçat de les realitzacions i conquestes socials, sindicals i polítiques d’aquella etapa històrica.

Les classes populars hem de construir la nostra història (la història des de baix) i hem de saber recuperar-la, tant per explicar-nos el passat com per albirar el futur.

Ronald Fraser escriví: “Recorda-ho tu i recorda-ho a d’altres”

Miquel Izard: “Que ho sàpiguen ells i no ho oblidem nosaltres”

Aquest és el sentit de la participació de la Fundació Salvador Seguí en aquest homenatge a Joan Peiro i Belis.

Moltes gràcies.

Emili Cortavitarte Carral

Sants, 24 de juliol de 2017

En el 75º aniversario del fusilamiento de Joan Peiró

La forja de un revolucionario

Joan Peiró nació el 18 de febrero de 1887 en Sants (Barcelona). Comenzó a trabajar, aún niño, en un horno de vidrio de La Bordeta. Posteriormente, y siempre en el mismo sector, trabajó en Poble Nou y en Badalona. En 1907 se casó con Mercè Olives, obrera textil, y tuvieron cinco hijos.
Él mismo sitúa su iniciación sindical en 1906. La década siguiente asumió importantes responsabilidades: secretario general de la federación local de sindicatos de Badalona (1915-1916), secretario general de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros (1916-1920), director de La Colmena Obrera (órgano de los sindicatos badaloneses) y de El Vidrio (portavoz de los vidrieros federados).
Influenciado por el sindicalismo revolucionario francés (la Carta de Amiens y la CGT) y mantuvo contactos con activistas de la CNT, pero no se vinculó hasta 1918, después del Congreso de Sants, dónde fue elegido miembro de la comisión de redactora de los estatutos de la CNT catalana.1

Los difíciles años veinte

En 1920, Peiró se trasladó de Badalona a Barcelona y durante tres meses vivió exclusivamente dedicado a la organización. El mismo año sufrió dos atentados, fue detenido y pasó por las prisiones de Soria y Vitoria.
En 1922 asumió la secretaria general de la CNT y durante su gestión se celebró la Conferencia de Zaragoza. De la que destacaremos: la propuesta de referéndum entre los sindicatos para decidir la permanencia o salida (éste fue el resultado) de la CNT de la Internacional Sindical Roja (ISR) y su adscripción a la reconstruida Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT).
Y, la aprobación de un dictamen elaborado por Peiró y firmado también por Seguí, Pestaña y Viadiu conocido como la moción política de Zaragoza, en el que se proclamaba la total implicación de la CNT en “los problemas morales, económicos, sociales y políticos” de la clase trabajadora. La CNT se definía como “un organismo netamente revolucionario… a la vez integral y absolutamente político puesto que su misión es la de conquistar sus derechos de revisión y fiscalización de todos los valores evolutivos de la vida nacional y… ejercer la acción determinante por medio de la coacción derivada de los dispositivos y manifestaciones de fuerza de la CNT”2
En agosto de 1922, Peiró se estableció en Mataró. En 1925 dirigió la constitución de la Cooperativa del Vidrio, que anteriormente había intentado organizar con un régimen cooperativista mixto.3
El Golpe de Estado de Primo de Rivera situó a la CNT en la clandestinidad, Peiró fue enviado a prisión en 1925, 1927 y 1928 y fue nombrado nuevamente secretario del comité nacional de la CNT entre 1928 y 1929.
Durante esta etapa elaboró algunos de los elementos claves de su pensamiento sindical, social y político: los sindicatos eran organismos de clase; el anarquismo no podía regular el funcionamiento de la CNT; era necesaria una transformación de la Confederación “de la que sólo queden en pie la substancialidad de los principios y procedimientos del sindicalismo revolucionario”; el sindicalismo había de basarse en la defensa de los intereses de los trabajadores y en el establecimiento de la solidaridad de clase y constituía “la fuerza que derribe a la sociedad capitalista y el medio por el cual se articulará el mecanismo de la producción”; para no caer ni en el reformismo ni el corporativismo era necesaria la influencia, sin imposición, del anarquismo “queremos la anarquización del sindicalismo y de las multitudes proletarias, pero mediante el previo consentimiento voluntario de éstas y manteniendo la independencia de la personalidad colectiva del sindicalismo”.4
Se opuso a la legalización de los sindicatos confederales mediante la aceptación de los jurados mixtos, oponiéndose a “cuanto significara reformismo” y para “evitar el olvido completo de los principios y normas de la CNT… con vistas al mañana”. Esta postura le llevó a una fuerte crítica de la actuación colaboracionista de la UGT y un duro ataque a Pestaña, con el que compartía otras posiciones, que provocó la dimisión del comité nacional de la CNT y frustró cualquier maniobra de aceptación de los comités paritarios de la dictadura.

República y escisión

Peiró mantuvo contactos con las fuerzas opositoras a la Dictadura y a la monarquía. En 1930 firmó el manifiesto de “Inteligencia Republicana”, pero un alud de críticas internas le lleva a retirarla e incluso a plantearse su retirada de la vida pública. El mismo año fue nombrado, por un pleno de sindicatos, director de Solidaridad Obrera.5
Desde diferentes publicaciones (Despertad, Acción, Mañana, Solidaridad Obrera) defendió la estructuración de los sindicatos en federaciones de industria: en el presente, para enfrentarse en mejores condiciones a la concentración industrial y a las organizaciones patronales; en el futuro, las federaciones se responsabilizarían de las complejas tareas de la producción en la revolución social.
En el congreso extraordinario de la CNT (Madrid, junio de 1931) se consiguió un apoyo masivo a las federaciones de industria frente a las tesis de quienes defendían modelos organizativos únicamente territoriales.
En agosto de 1931, Peiró firmó junto a otros 29 destacados militantes de la CNT (Pestaña, López, Gibanel, Alfarache, Piñón,…) el “Manifiesto Trentista”. En él se hacía una descripción de la situación económica y social a la que se califica de “honda tragedia colectiva” y se acusaba al gobierno republicano de haberse “colocado en situación contemplativa cuando se ha tratado de mermar privilegios, de destruir injusticias,…”; para, posteriormente, criticar una visión minoritaria, simplista y espontánea de la revolución, reclamarse “revolucionarios, sí; pero no cultivadores del mito de la revolución”, “…la Confederación es una organización revolucionaria, no una organización que cultiva la algarada, el motín,… el culto de la violencia, de la revolución por la revolución”.6
En el pleno de la CNT catalana (Sabadell, abril de 1932) se provocó la salida de los sindicatos sabadellenses de la CNT, la dimisión de Pestaña del comité nacional y la de Mira como secretario del comité regional. A finales de 1932 se constituyó la Federación Sindicalista Libertaria y durante el 1933 se fueron añadiendo a esta escisión los llamados sindicatos de oposición. Peiró participó en este proceso pero nunca en responsabilidades destacadas y siempre buscando puntos de retorno. Sus principales actividades se centraron en sus escritos en Cultura Libertaria y Sindicalismo y en su dedicación a la cooperativa del vidrio de Mataró. En 1935, formuló una serie de condiciones mínimas para la reunificación.7 Esta se produjo en 1936.

Revolución y guerra: de la cooperativa al ministerio

En julio de 1936 asumió una vicepresidencia del comité antifascista de Mataró. Entre agosto y octubre denunció en diversos medios (Solidaridad Obrera, Llibertat) la irresponsabilidad de los grupos incontrolados y sus prácticas que deshonraban la revolución.8
También expuso sus opiniones sobre la necesidad: de un esfuerzo económico de guerra basado en el control sindical de la producción y en la eficiencia del proletariado; de un mando único (sin discriminación de los diferentes sectores ideológicos de las milicias) y de la “profesionalización” de la guerra; y de la entrada de la CNT y de la FAI en los gobiernos de Catalunya y de España, para evitar actuaciones contrarias a los intereses futuros de la clase obrera y para afirmar la posición de la CNT y su papel en el triunfo sobre la sublevación militar. Igualmente, planteó una República Social Federal como forma de gobierno para la etapa posterior a la guerra.9
Fue uno de los cuatro ministros de la CNT (junto a García Oliver, Montseny y López) en el gobierno de Largo Caballero. Desde el ministerio de Industria ideó un decreto de incautaciones y de intervención en la industria y la minería. No se trataba de una nacionalización, el gobierno republicano colaboraba en la gestión que era responsabilidad de las organizaciones sindicales y respetaba los procesos de colectivización. También proyectó la creación de un banco de crédito industrial que redistribuyese los beneficios de determinadas empresas para cubrir déficits de empresas necesarias y nuevas inversiones. La oposición sistemática de Negrín, ministro de Hacienda, retrasó sus proyectos o los dejó reducidos a determinados sectores (textil, minas de Puertollano y Peñarroya).
La crisis de mayo de 1937 en Catalunya, provocó la salida de la CNT de los gobiernos de la Generalitat y la República. Peiró retornó a su trabajo, dio conferencias sobre su actividad gubernamental10 y publicó una serie de duros artículos contra el PSUC y el PCE a los que acusaba de la persecución del POUM y de ampararse en la unidad antifascista para extender su influencia. En agosto, se hizo cargo de la dirección del Catalunya, vespertino en catalán de la CNT.
En abril de 1938, la CNT entró de nuevo en el gobierno republicano y fue nombrado comisario general de Energía Eléctrica. En aquella época, Peiró preparaba un libro sobre la más adecuada gestión de los recursos económicos de España. Sus artículos recogen la crítica a las nacionalizaciones de las empresas, excepto algunas de carácter estratégico, y su defensa de las colectivizaciones como forma de que los trabajadores realizaran las tareas de gestión y dirección de la producción.11
En los últimos meses de la guerra, sus escritos combatían el derrotismo y alertaban sobre el quintacolumnismo e iniciaban una revisión del anarcosindicalismo desde la reciente experiencia de la revolución y la guerra.12

Exilio, detención y entrega al régimen franquista por la Gestapo

Atravesó la frontera francesa el 5 de febrero de 1939, acompañado de su hijo Josep. Tras unos días de detención y una corta estancia en Perpinyà, se reencontró con el resto de su familia en Narbona. Posteriormente se trasladó a París para representar a la CNT en la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE). La función de Peiró fue la de sacar de los campos de concentración franceses a refugiados de la CNT, auxiliarlos y procurarles el viaje a Méjico.
A pesar de que era consciente de que la invasión nazi impediría nuevas partidas, no tomó el último avión hacía México y permaneció en Francia para no abandonar ni a los exiliados ni a su familia.
En la huida de París hacia Narbona fue detenido por las tropas alemanas y conducido de nuevo a la capital. La policía francesa, para evitar su caída en manos de la Gestapo, le entregó una orden de expulsión del país. Fue detenido nuevamente, entregado a las tropas nazis, y trasladado a Tréveris (Renania).13
En enero de 1941, el ministerio de Asuntos Exteriores franquista, dirigido por Serraño Suñer, inició los trámites de extradición. El 19 de febrero, Peiró fue entregado a las autoridades franquistas en Irún. Como en otros casos, se trataba de una simple entrega de indeseables entre dos regímenes aliados.14

Consejo de guerra y fusilamiento

Peiró pasó primero por la Dirección General de Seguridad de Madrid, donde fue sometido a interrogatorios y malos tratos. Su primera exculpación basada en su oposición a las brigadas de control y su defensa de determinadas personas ante los consejos de tribunales revolucionarios fue confirmada por la policía de Barcelona. No obstante, el delegado de información de FET y de las JONS de Mataró, le acusó por omisión de crímenes y robos.
El proceso fue aplazado de manera excepcional, no acostumbraban a pasar más de 2 meses entre la entrega y la sentencia condenatoria. Fue trasladado, en abril de 1941, a Valencia. Hasta diciembre no se abrió el proceso sumarial. Esta tardanza parece que tuvo relación directa con los intentos de una parte del régimen de convencerlo para que asumiera la dirección de los sindicatos franquistas. Su negativa, aceleró el proceso. El fiscal formuló sus acusaciones en mayo de 1942, el defensor militar de oficio fue nombrado en junio y el 21 de julio se pronunció sentencia.
En el juicio militar, declararon a favor de Peiró una serie de personas vinculadas a los vencedores. De nada sirvieron, la Falange de Mataró aumentó el tono de las acusaciones y el fiscal incluso le hizo responsable de la Semana Trágica de 1909. La sentencia fue: pena de muerte y no tramitación expresa de propuesta de conmutación. El 24 de julio, Peiró junto a otros 6 cenetistas fue fusilado en el campo de tiro de Paterna.15

75º aniversario

En 1989, por expreso deseo de su familia y después de múltiples gestiones, los restos mortales de Joan Peiró fueron trasladados al cementerio viejo de Mataró, donde reposan junto a los de su compañera. Desde entonces, cada 24 de julio, la CGT, otras organizaciones sindicales, ciudadanas y políticas y muchas personas participan en el acto de homenaje en dicho cementerio.
Este año con motivo del 75 aniversario, se ha constituido una comisión ciudadana en Mataró que organiza todo una serie de actos, conferencias, espectáculos y reconocimientos diversos.16
En paralelo, en Sants y Badalona, sus respectivas comisiones de memoria histórica, organizarán también eventos en recuerdo de Peiró. La Fundación Salvador Seguí participa activamente en todas estas iniciativas.

Emili Cortavitarte Carral

Article publicat al Rojo y negro (juliol-agost de 2017)

 

Els anarquistes cubans

A finals de la dècada de 1870 existia ja a Cuba un moviment obrer ben organitzat de carácter anarquista. A la dècada dels 80 des segle XIX havien aparegut varies publicacions àcrates com El Obrero (1883) o el Productor (1887), el nucli format pel “grup dels 3 Enrics” Enric Roig de San Martín, Enrique Messonier i Enrique Creci és un bon exemple. Els grans pensadors anarquistes eren prou coneguts pels obrers cubans i espanyols de les tabaqueries. La expansió de la idea anarquista a Cuba es va enriquir amb l’arribada a la illa de molts anarquistes espanyols que es van exiliar desprès de la fi de la 1a República l’any 1874 , entre aquests exiliats es trobaven els pares de Camilo Cienfuegos, que tindría un important paper durant la revolució cubana. Els colors roig i negre de la bandera del 26 de juliol també son una mostra mes de la influència anarquista a Cuba. El 1er Congres obrer de Cuba va tenir lloc el 1887 i els acords del mateix recolliren les avançades idees dels anarquistes en quant a l’igualtat de blancs i negres en un context profundament racista, recordem que la esclavitud a Cuba havia estat abolida nomes set anys enrere per un Decret de 13 de febrero de 1880 sota el regnat d’Alfons XII.

Els anarquistes cubans, van lluitar àrduament contra les dictadures de Machado i Batista. Van lluitar des de tots els fronts, uns des de les guerrilles orientals o del Escambray, altres a la conspiració i la lluita urbana. També van tendir ponts entre els sectors organitzats revolucionàriament de la lluita anti Batista i la militància llibertària antifranquista com els militants Antonio Degas, Lluis M. Linsuain o Domingo Germinal. Els propòsits dels anarquistes eren els de la majoria del poble cubà: liquidar la dictadura militar i la corrupción política i ampliar les llibertats individuals i col·lectives. En un fulletó de Proyecciones libertarias de 1959 on s’atacava al dictador Batista, també es mencionava a Castro, el qual no mereixia “confianza alguna, que no respetaba los compromisos y sólo luchaba por el poder”

Durant la revolució cubana que va acabar amb el règim de Fulgencio Batista i el triomf dels comunistes liderats per Fidel Castro l’any 1959, l’escriptor i periodista Agustin Souchy va ser convidat pel govern de Castro a estudiar la naixent Revolució Cubana. Quan el govern va llegir el que havia escrit Souchy ordenà cremar la edició de ‘Testimonios de la revolución cubana’ i el seu autor va aconseguir fugir de Cuba a temps. Souchy, havia estat a Espanya durant la Guerra Civil al Front d’Aragó, i fruit de les seves experiències va publicar el llibre ‘Entre los campesinos de Aragón’ on narra les seves impressions al voltant de les col·lectivitzacions agrícoles on es va posar en pràctica el comunismo llibertari. Acabada la guerra d’Espanya va marxar a Mèxic on va treballar com a periodista des de 1942 al 1948. Convidat pel moviment anarquista cubà va viatjar a Cuba on va donar conferències en cooperatives, sindicats, universitats i entre els treballadors de les plantacions de tabac i canya de sucre.

El llibre de Souchy sobre la revolució cubana va ser reeditat per la Federación Libertaria Argentina que va rebre un exemplar de l’edició cubana i gràcies a aquesta circumstància podem conèixer el que Souchy va viure i veure a Cuba, on vaticinà coses que poc a poc van succeir. Un altre anarquista, milicià a la guerra Civil que es va exiliar a Cuba, Abelardo Iglesias, va escriure el llibre ‘Dictadura y revolución en Cuba’ on relata fets similars als que explicava Souchy al seu llibre esmentat.

Els anarquistes cubans van participar activament en la revolució cubana però desprès de l’arribada de Castro al poder van ser perseguits, torturats i exiliats. Els comunistes cubans van portar la revolució cap a interessos que no eren pels que el poble cubà havia lluitat. Va pasar una cosa molt semblant al que ja s’havia viscut durant la Guerra Civil espanyola amb la confrontació entre els comunistes i els anarquistes per la revolució social i la marxa de la guerra.

Els germans Moscú, anarquistes cubans van ser detinguts i torturats per la policia política castrista. Al saber els fets, Camilo Cienfuegos va tenir una gran disputa amb Raul Castro, i als pocs dies Cienfuegos desapareixia en un accident aeri quan la seva avioneta va caure al mar sense deixar rastre.

Es diu que ningú havia fet tant pels pobres cubans com Castro i ens hauríem de preguntar com es que segueix havent-hi pobres a Cuba mentre la burocràcia del govern viu la mar de bé sense que els hi manqui de res, doncs el bloqueig el pateix el poble cubà i no pas la casta governant.

Molts cubans van haver de marxar de Cuba i no només els rics que van organitzar un front anticastrista a la “little Havana” de Miami, sinó també van marxar els “balseros”, ho van fer cap els Estats Units que està a prop, no es imaginable que fugissin cap a Europa en les petites embarcacions.

No es acceptable etiquetar a tota la oposición cubana al castrisme sota la paraula “gusanos”, es pot estar en contra de la dreta però també del castrisme. La revolució cubana va ser feta per el poble cubà, no per Fidel Castro. Hem de educar a les generacions que ens segueixen per no tenir líders, d’aquesta manera les revolucions seran immortals, perquè es sustentaran sobre les bases i no sobre els caps que avui viuen i demà moren.

La revolució cubana va morir fa molt de temps. Acusar de “gusanos” als opositors del règim nomes serveix de vegades per camuflar els beneficis dels que avui gaudeixen alguns. Ensenyem a pensar, no a seguir, intentem que la paraula socialisme vagi de la mà de la paraula llibertat, com deia Bakunin fa més de segle i mig, avançant-se al senyalar les atrocitats que tindrien lloc a Rússia desprès de la Revolució bolxevic. Fer una revolució per establir una burocràcia de partit únic en la que una elit es substituïda per un altra no s’ha traduït mai en una millora de les condicions de vida del poble i si en canvi en una pèrdua de llibertats i la aparició de la repressió social i política; la història es plena d’exemples: la revolució bolxevic, la revolució maoista o la revolució cubana en són una mostra.

Joaquín Ortín

Article publicat al Catalunya (gener de 2017)

 

80 anys de la revolució social de 1936

En aquestes dates de juliol es compleixen 80 anys de la revolució social que va tenir lloc en la meitat d’Espanya que no va ser sotmesa pel cop militar feixista dels generals dirigits per Mola (el Director) de la trama colpista, que havia d’ocasionar una guerra civil de gairebé tres anys i el final dels quals va il·luminar una de les èpoques més fosques de la història d’Espanya i per descomptat de Catalunya, lloc on la revolució va arrelar amb major força.

El 19 de juliol de 1936 (el dia de les sirenes) un jove de 21 anys, Joan Sans va sortir de la seva casa a Badalona per defensar juntament amb uns altres milers de cenetistes els interessos dels treballadors enfront dels que volien imposar de nou una altra dictadura, ens ho explica en un petit llibre autobiogràfic el títol del qual és precisament aquest, el dia de les sirenes.

35.000 homes formaven la guarnició de Barcelona, unida a la incertesa més absoluta sobre quina seria la resposta de les forces de ordre públic, fonamentalment la guàrdia civil, tot això no presagiaven res bo. La falta d’armes, malgrat la requisa realitzada dies abans, a més de la negativa de la Generalitat de lliurar-les per enfrontar-se als colpistes, anunciava una lluita desigual.

Aquell matí d’estiu, entre les quatre o les cinc, les sirenes de les fàbriques van sonar  per tota la ciutat, també per les poblacions industrials del cinturó de Barcelona, cridant als treballadors a defensar amb les armes a la mà, els seus interessos de classe enfront dels que de nou volien imposar la seva llei per la força.

La classe obrera de Barcelona, dels seus barris obrers, Poble Nou, el barri xino, Poble Sec, Sants, etc., es va mobilitzar seguint la trucada dels sindicats de la CNT i d’altres partits revolucionaris com el POUM per impedir que els militars colpistes dominessin la ciutat. Després de tirotejos i enfrontaments, molts morts i ferits, el cop va ser avortat i els seus responsables detinguts.

La constitució del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, expressió del triomf popular, amb representació de tot l’elenc sindical (CNT i UGT) i polític antifeixista (ERC, Rabassaires, UR, POUM, Partit Socialista i la FAI), es va convertir en l’únic poder efectiu de Catalunya.

La majoria dels representants de l’alta indústria, terratinents, grans financers, havien fugit a l’estranger, la fugida de dipòsits de més de 90 milions en les dues setmanes anteriors a l’aixecament militar són prova fefaent de la connivència i coneixement del que es preparava.

A partir d’aquests dies de juliol la ciutat es transforma, els treballadors prenen el control d’ella, el transport, els serveis, els proveïments de la ciutat queden sota la responsabilitat dels sindicats en una experiència autogestionaria que no ha tingut parangó en la història. Ens ho han explicat amb tot detalli els vells llibertaris que van viure aquesta experiència que els marcaria per a tota la vida malgrat les vicissituds de la guerra i de l’exili forçós. Ens ho han explicat també voluntaris estrangers que van venir en defensa d’aquesta revolució com ho va fer George Orwell en la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”.

El procés de transformació col·lectivista va comptar amb una àmplia acceptació en les empreses, entre el 70% i 80% d’aquestes serien col·lectivitzades per decisió dels seus treballadors, aconseguint també la constitució d’agrupacions per territoris.

Un moment històric durant el qual Catalunya va aconseguir les cotes més altes d’independència i autogovern (capacitat de fer i decidir, tant en l’econòmic, com en el social, com en el polític), on les masses populars van ser els veritables protagonistes, ho havien guanyat amb la seva sang i sacrifici.

Un procés que no sempre va comptar amb la comprensió exigible. Les desconfiances del govern central de la República i dels comunistes confluirien en els enfrontaments de maig de 1937, on la contrarevolució s’imposaria sense pal·liatius.

Una experiència que va ser silenciada durant dècades sota la llosa de la dictadura franquista i posteriorment pel vergonyós pacte de la desmemoria subscrit pels actors de la “modèlica transició”. L’experiència d’economia col·lectivitzada, tant a les fabriques com en els camps va ser un desafiament als dos sistemes imperants, el capitalisme occidental i el socialisme d’estat de la Unió Soviètica. És per això que no podia prosperar, era un mal exemple per als treballadors d’altres països, un desafiament en tota regla a l’ordre capitalista i burgès. Les “democràcies” occidentals aviat es van rentar les mans i van abandonar al govern republicà a la seva sort amb el seu pacte de no intervenció, les potències feixistes es van aliar de seguida amb la reacció, quan la URSS decideix recolzar a la República és per acabar amb la revolució anarquista.

La utopia es va convertir en realitat, els treballadors organitzats controlen tots els aspectes econòmics del dia a dia, la producció i la distribució queden a les seves mans, les fàbriques col·lectivitzades produeixen tota classe de béns per al consum i per a la guerra, una altra societat és possible, sense explotadors ni explotats, una societat igualitària i lliure per la qual portaven anys preparant-se els llibertaris.

Tot això no es recordarà en els noticiaris, ni en la premsa, ni en la història oficial; se’ns tornarà a repetir com sempre que va ser una guerra fratricida, que va ser una lluita entre dues Espanyes, la cosa que no se’ns dirà és que darrera de les bombes, les bales i els tancs bategava una revolució que va ser sufocada des de fora i des de dins. El seu exemple era massa perillós i per això estava condemnada des del principi.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga

Fundació Salvador Seguí de Catalunya

Article publicat al Catalunya (juliol de 2016).

Els Pactes de la Moncloa

D’aquella pols vénen aquests fangs.

Situem-nos en el context de l’època… El dictador Franco havia mort amb prou feines feia dos anys, els partits polítics sorgits de les primeres eleccions (juny del 77) hagudes a Espanya des de febrer de 1936 estaven buscant el seu lloc a l’espai polític del que més tard es va dir Transició. El timó de la política va recaure sobre Adolfo Suárez (llavors ministre-secretari general del Movimiento, càrrec que equivalia al lloctinent del dictador, dins del partit únic: Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), president d’un recentment il·luminat partit de centre-dreta, sorgit de l’aliança variopinta (mentre van mantenir el poder) de exfalangistes, liberals, opusdeístes, monàrquics i postfranquistes convertits, per art de màgia i per la imperant necessitat d’adaptar-se als nous temps, en demòcrates de tota la vida.

Com a resposta a la primera crisi del petroli de 1973 i davant la deterioració creixent dels indicadors macroeconòmics, el govern d’Adolfo Suárez llançaria una proposta de pacte a les noves forces polítiques. Les administracions de la dictadura franquista no havien despatxat cap mesura efectiva, l’administració va concebre fins a vuit paquets de mesures econòmiques sense cap resultat, la crisi es va agreujar.

La situació era tan greu i complexa que les diferents parts van arribar a un consens el 25 d’octubre de 1977 (això que es va denominar “consens” i que es corresponia amb que el partit governant tan sol disposava de 166 dels 350 diputats), reunides a la seu de la presidencia del govern, el Palau de la Moncloa, per reconduir la situació d’un país que acabava de sortir de la dictadura franquista i que il·luminava un part cap a la democràcia burgesa, un país on encara no s’havien establert les normes del joc parlamentari, recordem que la Constitució espanyola no arriba a entrar en vigor fins a desembre de 1978.

Un país on el 66% de l’energia era importada. Les exportacions cobrien el 45% de les importacions. Es perdien 100 milions de dòlars diaris de reserves exteriors. El petroli havia pujat un 300% des de l’inici de la crisi en el 1973, la factura petroliera va ascendir a 125 mil milions de pessetes el 1977. Es van acumular 14.000 milions de dòlars de deute exterior, el triple de la reserva d’or i divises del Banc d’Espanya. En els tres últims anys la fugida de capitals aconseguia la xifra de 200.000 milions. La inflació era del 20% en 1976 i a mitjan 1977 aconseguiria el 44% encara que va tancar l’any en un 26%, enfront del 10% de mitjana als països de l’OCDE. Les empreses mantenien deutes de centenars de milers de milions de pessetes. L’atur afectava a gairebé un milió de persones (991.000 persones, un 7,5% de la població activa) de les quals només 300.000 percebien subsidi de desocupació, ampliant-se fins als 2.000.000 el 1998.

Els pactes es van estructurar en dos blocs: un pla d’ajust davant la crisi econòmica i un altre amb mesures de reforma. El pla d’ajust dissenyat per l’economista Fuentes Quintana se centrava en mesures de contenció salarial, mesures d’ajust monetari, devaluació de la pesseta (22%) i una política de salaris en funció de la inflació prevista i no de la pasada per a l’actualització dels salaris, així mateix es va plantejar un pla de reducció de quotes empresarials a la Seguretat Social i la liberalització dels mercats de béns i serveis.

No obstant això, just és recordar que els signants representaven a totes les forces polítiques representades al Parlament: UCD, PSOE, PCE, PSP, PSC, CSC, PNB, CiU i AP, a més del propi Govern. Posteriorment comptarien amb el suport de CCOO i el rebuig de CNT i UGT. Encara que CCOO no va signar els acords, com tampoc ho va fer la recentment creada confederació patronal, els van assumir i els van defensar en les empreses perquè així ho ordenava l’executiva del PCE que sí que va signar els Pactes. Quan anaven a “vendre “ la virtut i necessitat dels Pactes a les fàbriques, molts afiliats els tiraven els carnets a la cara.

Si bé aquestes mesures de xoc van contribuir a estabilitzar l’economia, reduint la inflació al 26% a la fi de 1977, les perspectives d’ocupació van fallar estrepitosament en establir una previsió de pèrdua en 100.000 llocs de treball quan la realitat, sempre tossuda, va acabar amb la destrucció de 250.000 ocupacions (ens sona la música?).

Els ajustos del sistema capitalista, ho sabem bé i tenim àmplia experiència, sempre se centren sobre els salaris i l’ocupació, al poder econòmic li importa poc o gens la pèrdua del nivel de vida de la classe treballadora i els seus problemas de subsistència mentre els seus beneficis se salvaguardin i es mantingui la pau social.

No oblidem que ens trobem en plena revolució neoliberal capitaneada en els EUA per Ronald Reagan i en la Gran Bretanya per Margaret Tatcher, la “dama de ferro”, assot dels sindicats i artífex de la demonització de la classe obrera britànica (recomanable, si teniu temps, la lectura del llibre d’Owen Jones “Chavs. La Demonización de la Clase Obrera”, on explica perfectament com els governs conservadors es van dedicar a aniquilar a la classe obrera britànica) i sobretot d’un dels seus sectors més organitzats i combatius, els miners, als quals va picar durament malgrat haver mantingut un pols vaguístic amb el govern conservador durant més d’un any. El procés de desindustrialització i la conversió de les empreses públiques en privades, que anys més tard duria a terme el govern del

PSOE presidit per Felipe González i mantingut i ampliat posteriorment pel de Aznar, era un guió que es va escriure ja en els Pactes de la Moncloa i en els posteriors AMI, ANE, AI, AES, sense oblidar-nos de l’Estatut dels Treballadors i el Pacte de Toledo, que acabarien de perfilar el que és actualment el marc econòmic i de relacions laborals de l’Estat espanyol.

D’aquella polç van venir aquests fangs, la CNT ens vam oposar fermament als Pactes de la Moncloa perquè advertíem el que se’ns venia damunt, les mobilitzacions en contra d’aquests pactes i contra la burocratització sindical, d’uns sindicats depenents del PCE i del PSOE, adornats amb les guindes econòmiques dels milions que els va lliurar l’Estat en concepte de devolució del patrimoni sindical, ens han conduït fins a la realitat que avui portem com podem.

La claudicació de sindicats burocratitzats, dirigits per unes elits executives que viuen confortablement de les subvencions estatals i empresarials, a canvi de crear i mantenir la “pau social”, mentre les condicions del treballador/a empitjoren dia a dia, la desregulació de les relacions laborals, la precarització laboral, els salaris de subsistència, la desocupació juvenil, tenen el seu origen en aquells llunyans pactes subscrits l’any 1977 (que van autoritzar la contractació temporal, acomiadaments de fins al 5% de les plantilles, topalls salarials,…).

La resposta de la CNT en aquells temps va ser enèrgica i bel·ligerant, mobilitzacions, vaga de gasolineres, etc. La massiva manifestació del 15 de gener de 1978 contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals va ser l’ocasió que va aprofitar l’aparell estatal per intentar acabar amb l’Organització muntant la “operació Scala”, que obriria una greu crisi en el Sindicat i que unida als problemes interns va conseguir el seu punt crític al Vº Congrés.

Però malgrat tot seguim en peus, l’anarcosindicalisme i la idea emancipadora de la classe treballadora no han perdut vigència, al contrari, són més necessaris que mai per afrontar els desafiaments que ens ofereix el futur.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga

Fundació Salvador Seguí de Catalunya

Article publicat al Catalunya (octubre de 2016).

CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals

Amb la victòria militar del cop d’estat del 17 de juliol de 1936, després de tres anys de combats i destrucció fratricida, el govern feixista dels vencedors confiscava els béns dels sindicats CNT, UGT i ELA-STV (si bé ja havien estat declarats al marge de la llei al gener de 1937 i per la llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939). L’odi als seus membres portaria a l’extermini pel mètode expeditiu de l’afusellament extrajudicial en les tàpies dels cementiris i amb els seus cossos soterrats en les cunetes o les fosses comunes, serien amuntegats en condicions infrahumanes en camps de concentració, formarien batallons de treball, empresonats a l’espera d’un desenllaç que mai arribava o, en el millor dels casos, obligats a exiliar-se.

En aquest context, la dictadura franquista creava la Central Nacional Sindicalista (CNS), coneguda popularment com a sindicat vertical (resultat de fusionar les organitzacions obreres del falangisme, el tradicionalisme i les organitzacions patronals, amb la finalitat d’organitzar a treballadors, tècnics i patrons dins d’una sola estructura vertical d’afiliació obligatòria), l’única organització sindical reconeguda oficialment.

A partir de 1971 canviaria el nom canviant-lo per OSE (Organització Sindical Espanyola), encara que continuaven proscrits la resta de sindicats i si fa no fa res havia canviat substancialment. En ella, els treballadors anomenats “productors” i els seus patrons tenien el dret a triar els seus representants mitjançant eleccions. Treballadors i patrons presumptament estaven en peus d’igualtat, per aquest raonament, les vagues van ser prohibides.

Al final de la dictadura els sindicats encara il·legals començarien a ocupar aquest espai amb força (CCOO, UGT, USO, CNT,…). Efectivament, una vegada mort el general Franco i fins a la desaparició de la OSE, la majoria dels empresaris preferien acordar convenis i pactes d’empresa amb la representació de l’organitzacions sindicals clandestines que no amb els representants del sindicat vertical.

Aquest entorn no s’aconseguia graciosament. Mentre CCOO i USO decidien romandre en el sindicat vertical fins a la seva dissolució, CNT i UGT advocaven per l’abandó per accelerar la seva caiguda. La CNT seria més agosarada i denunciava a ”tots els còmplices del verticalisme”, la dimissió d’enllaços i substitució per comissions d’obrers elegibles i revocables a tot moment.

El 25 de juny de 1976 la CNT celebraria el I Ple Nacional de Regionals acordant la ruptura sindical i el desmantellament de la OSE, treballar conjuntament amb UGT i lluitar al mateix temps contra l’hegemonia de CCOO.

En aquest ambient, el Reial Decret-Llei 19/1976, de 8 d’octubre, converteix a tota l’organització al voltant dels sindicats franquistes en un organisme autònom: l’Administració Institucional de Serveis Socioprofesionales (AISS), transferint a aquest organisme tots els CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals béns, drets i obligacions que constituïen el patrimoni sindical acumulat, tant el confiscat als sindicats històrics, com l’atresorat durant els quaranta anys de franquisme: centres culturals i d’ensenyament, instal·lacions esportives, parcs sindicals, ciutats residencials, cadenes d’emissores sindicals, Banc Rural i Mediterrani, periòdics i revistes,… Posteriorment, el Reial Decret-Llei 31/1977, de 2 de juny, suprimiria la sindicació obligatòria.

Malgrat els emplaçaments de la CNT a tots els Sindicats, sobre el seu reconeixement automàtic, sense necessitat de passar per finestreta, Comissions Obreres, Unió General de Treballadors, Unió Sindical Obrera, Solidaritat de Treballadors Bascos i Solidaritat d’Obrers Catalans, presentaven el 28 d’abril els seus estatuts en l’oficina de registre d’associacions sindicals. La CNT ho faria a les onze i vint-i-cinc del matí del 7 de maig de 1977.

La convocatòria d’eleccions sindicals, previstes per a juny de 1977, precipitava declaracions sobre l’actitud contemporalitzadora de la resta de forces sindicals, per a la CNT no eren més que una estratègia de legitimació parlamentària i pacte social, reivindicant en contraposició la sobirania de l’assemblea obrera sense intermediari algun. No obstant això, tímides veus s’alçarien en contra d’aquesta posició abstencionista.

A principis de setembre se celebraria un Ple Nacional de Regionals i, enfront de les eleccions sindicals, es proposava un sistema autogestionari, amb una assemblea decisòria el portaveu de la qual, el comitè d’empresa, es dissoldria en finalitzar cada conflicte.

D’altra banda, la CNT de Catalunya durant la celebració d’un Ple al setembre de 1977 repudiava el Pacte Social que s’estava forjant, les eleccions sindicals “per constituir una ingerència del Govern en l’organització dels treballadors, en pretendre iniciar un neoverticalisme que permeti integrar als treballadors en el sistema capitalista”, així mateix erigia la seva estratègia sindical per enfrontar-se a la delicada situació econòmica.

Precisament, l’abstenció cenetista es presentava com un element distorsionador en la dinà- mica generada per la celebració de les eleccions sindicals. En aquests moments va ser vox populi que a CCOO de Catalunya van brindar amb xampany davant la decisió de la CNT. Iniciat 1978 i malgrat el constant creixement de la CNT, el desprestigi i fustigació a que era sotmesa pels mitjans de comunicació seria constant, a l’una que l’enfrontament en el seu si de dos blocs: el sindicalista i l’anarquista. D’altra banda, la necessitat de participar en les eleccions sindicals estenia el seu camp d’incidència confederal, fins i tot s’obtindrien candidats en alguna que una altra empresa emblemàtica. Amb tot, les comissions negociadores dels convenis col·lectius negaven la presència dels anarcosindicalistes. La marginalitat estava servida.

En aquest context, se celebraria el 8 de desembre de 1979 el V Congrés de la CNT, el primer des de 1936 en l’Estat espanyol, amb un llarg temari que incloïa des d’estratègies, formació i propaganda fins a les finalitats ideològiques, trajectòria i patrimoni sindical, en un ambient molt enrarit i en el qual coincidirien corrents interns molt enfrontats i on les expulsions ja formaven part de la quotidianitat, encara que fos una organització molt afeblida que ja no era ni ombra del que havia estat pocs anys abans.

Durant el desenvolupament del mateix, un grup de delegats van sol·licitar la suspensió del Congrés donades les amenaces i violències sofertes i la impossibilitat de poder expressar les seves opinions amb llibertat, finalment abandonarien el comici. Aquests, posteriorment crearien una comissió impugnadora, celebrant un Congrés Extraordinari a València els dies 25, 26 i 27 de juliol de 1980, evidenciant les diferències de model i estratègia que convivien en la CNT.

Aquest Congrés de València prendria interès per la participació en les eleccions sindicals, raonament que proposava superar el maximalisme, deixant al marge tòpics, però evitant caure en el possibilisme còmode, per poder disposar de la mobilitat necessària i treballar sindicalment en les empreses per a tots els treballadors, buidant de contingut jeràrquic els comitès, on existís tal possibilitat, per convertir-los en òrgans expressius dels treballadors i seccions sindicals.

La celebració del VI Congrés de la CNT-AIT a Barcelona del 12 al 16 de Gener de 1983, acordava entrar en els mecanismes legals de la lluita sindical, una mínima victòria per part de la tendència oberturista, partidària de participar en unes eleccions sindicals amb l’únic objectiu de formalitzar la representativitat del sindicat al món del treball, no obstant això, aquest pas seria corregit per la Ponència sobre Acció Sindical en l’Empresa acordada al Congrés Extraordinari de Torrejón de Ardoz, que tindria lloc els dies 31 de març i 1 i 2 d’Abril d’aquell mateix any, d’aquesta manera, es generalitzaria una nova escissió i, de nou, la raó principal seria la participació en les eleccions sindicals.

El final és conegut, el Congrés Extraordinari d’Unificació CNT, que va tenir lloc a Madrid del 29 de juny a l’1 de juliol de 1984. Comici entre dos sectors de la CNT escindits (CNT Congrés de València i un important sector de la CNT-AIT). Les seves conclusions van ser molt positives, especialment en el sentit que iniciava un nou període de creixement.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga – Fundació Salvador Seguí Catalunya

 

Article publicat al Catalunya (novembre de 2016).