Carta del soci de la Fundació Salvador Seguí

La Fundació Salvador Seguí (FSS) es constitueix en 1986 com a Centre d’Estudis Llibertaris.

La Fundació Salvador Seguí té com a objectius:

– Recuperar la memòria històrica del pensament llibertari per mitjà del seu Centre de Documentació amb serveis de: Biblioteca, Hemeroteca, Mediateca i Arxius físic i online

– La difusió i actualització de les idees llibertàries, mitjançant: Publicacions pròpies (FSS Edicions) i en col·laboració, Jornades, Exposicions, Grups de investigació i la col·laboració amb altres centres de estudis i organitzacions afins de tot el món

El soci de la Fundació Salvador Seguí (FSS):

– Participa en el manteniment i en l’autogestió de l’entitat

– Col·labora en les activitats de la Fundació i en la difusió dels seus objectius

– Col·labora en la recuperació de la memòria històrica i la difusió de les idees llibertàries

La condició de soci permet:

– La recepció dels butlletins periòdics editats per la FSS

– El préstec de llibres i pel·lícules del fons restringit (també de la biblioteca/videoteca oberta al públic en general)

– L’adquisició de llibres amb descompte especial

– L’accés a tots els fons documentals i bibliogràfics

– La participació en totes les activitats organitzades per la FSS

– Però, SOBRETOT, la col·laboració en el manteniment d’aquest projecte que porta en marxa més de 25 anys i continua gràcies a les ajudes dels seus socis i amics

Quota anual ordinària: 30 €

Emplenar el butlletí per adquirir la condició de soci

Quota extraordinària: lliure (des de 30 €…)

Aquesta quota s’ha d’ingressar al compte de la FSS núm. ES82 1550 0001 23 0000682021 i enviar-nos un correu electronic a fss.cat@fundacionssegui.org, amb les vostres dades (nom, adreça i telèfon), per prendre nota de la vostra quota extraordinària.


De conformitat amb l’article 5 de la Llei Orgànica 15/1999, de Protecció de Dades Personals, se l’informa que les dades personals recollides en aquest imprès seran incorporades al Fitxer de Socis i activitats del que és titular Fundació Salvador Seguí.

Les finalitats són les de portar el registre dels membres de l’associació, per a realitzar l’emissió de rebuts i control de pagaments les quotes corresponents, la comunicació a diferents assemblea o actes organitzats, informar sobre les activitats previstes i portar el control de les inscripcions, pagaments i realització de les activitats.

Amb la condició de soci s’autoritza a la Fundació Salvador Seguí per al tractament de les dades personals.

Les persones interessades podran exercir els drets d’Accés, Rectificació, Cancel·lació i Oposició enviant un correu electrònic a fss.cat@fundacionssegui.org

80 anys de la revolució social de 1936

En aquestes dates de juliol es compleixen 80 anys de la revolució social que va tenir lloc en la meitat d’Espanya que no va ser sotmesa pel cop militar feixista dels generals dirigits per Mola (el Director) de la trama colpista, que havia d’ocasionar una guerra civil de gairebé tres anys i el final dels quals va il·luminar una de les èpoques més fosques de la història d’Espanya i per descomptat de Catalunya, lloc on la revolució va arrelar amb major força.

El 19 de juliol de 1936 (el dia de les sirenes) un jove de 21 anys, Joan Sans va sortir de la seva casa a Badalona per defensar juntament amb uns altres milers de cenetistes els interessos dels treballadors enfront dels que volien imposar de nou una altra dictadura, ens ho explica en un petit llibre autobiogràfic el títol del qual és precisament aquest, el dia de les sirenes.

35.000 homes formaven la guarnició de Barcelona, unida a la incertesa més absoluta sobre quina seria la resposta de les forces de ordre públic, fonamentalment la guàrdia civil, tot això no presagiaven res bo. La falta d’armes, malgrat la requisa realitzada dies abans, a més de la negativa de la Generalitat de lliurar-les per enfrontar-se als colpistes, anunciava una lluita desigual.

Aquell matí d’estiu, entre les quatre o les cinc, les sirenes de les fàbriques van sonar  per tota la ciutat, també per les poblacions industrials del cinturó de Barcelona, cridant als treballadors a defensar amb les armes a la mà, els seus interessos de classe enfront dels que de nou volien imposar la seva llei per la força.

La classe obrera de Barcelona, dels seus barris obrers, Poble Nou, el barri xino, Poble Sec, Sants, etc., es va mobilitzar seguint la trucada dels sindicats de la CNT i d’altres partits revolucionaris com el POUM per impedir que els militars colpistes dominessin la ciutat. Després de tirotejos i enfrontaments, molts morts i ferits, el cop va ser avortat i els seus responsables detinguts.

La constitució del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, expressió del triomf popular, amb representació de tot l’elenc sindical (CNT i UGT) i polític antifeixista (ERC, Rabassaires, UR, POUM, Partit Socialista i la FAI), es va convertir en l’únic poder efectiu de Catalunya.

La majoria dels representants de l’alta indústria, terratinents, grans financers, havien fugit a l’estranger, la fugida de dipòsits de més de 90 milions en les dues setmanes anteriors a l’aixecament militar són prova fefaent de la connivència i coneixement del que es preparava.

A partir d’aquests dies de juliol la ciutat es transforma, els treballadors prenen el control d’ella, el transport, els serveis, els proveïments de la ciutat queden sota la responsabilitat dels sindicats en una experiència autogestionaria que no ha tingut parangó en la història. Ens ho han explicat amb tot detalli els vells llibertaris que van viure aquesta experiència que els marcaria per a tota la vida malgrat les vicissituds de la guerra i de l’exili forçós. Ens ho han explicat també voluntaris estrangers que van venir en defensa d’aquesta revolució com ho va fer George Orwell en la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”.

El procés de transformació col·lectivista va comptar amb una àmplia acceptació en les empreses, entre el 70% i 80% d’aquestes serien col·lectivitzades per decisió dels seus treballadors, aconseguint també la constitució d’agrupacions per territoris.

Un moment històric durant el qual Catalunya va aconseguir les cotes més altes d’independència i autogovern (capacitat de fer i decidir, tant en l’econòmic, com en el social, com en el polític), on les masses populars van ser els veritables protagonistes, ho havien guanyat amb la seva sang i sacrifici.

Un procés que no sempre va comptar amb la comprensió exigible. Les desconfiances del govern central de la República i dels comunistes confluirien en els enfrontaments de maig de 1937, on la contrarevolució s’imposaria sense pal·liatius.

Una experiència que va ser silenciada durant dècades sota la llosa de la dictadura franquista i posteriorment pel vergonyós pacte de la desmemoria subscrit pels actors de la “modèlica transició”. L’experiència d’economia col·lectivitzada, tant a les fabriques com en els camps va ser un desafiament als dos sistemes imperants, el capitalisme occidental i el socialisme d’estat de la Unió Soviètica. És per això que no podia prosperar, era un mal exemple per als treballadors d’altres països, un desafiament en tota regla a l’ordre capitalista i burgès. Les “democràcies” occidentals aviat es van rentar les mans i van abandonar al govern republicà a la seva sort amb el seu pacte de no intervenció, les potències feixistes es van aliar de seguida amb la reacció, quan la URSS decideix recolzar a la República és per acabar amb la revolució anarquista.

La utopia es va convertir en realitat, els treballadors organitzats controlen tots els aspectes econòmics del dia a dia, la producció i la distribució queden a les seves mans, les fàbriques col·lectivitzades produeixen tota classe de béns per al consum i per a la guerra, una altra societat és possible, sense explotadors ni explotats, una societat igualitària i lliure per la qual portaven anys preparant-se els llibertaris.

Tot això no es recordarà en els noticiaris, ni en la premsa, ni en la història oficial; se’ns tornarà a repetir com sempre que va ser una guerra fratricida, que va ser una lluita entre dues Espanyes, la cosa que no se’ns dirà és que darrera de les bombes, les bales i els tancs bategava una revolució que va ser sufocada des de fora i des de dins. El seu exemple era massa perillós i per això estava condemnada des del principi.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga

Fundació Salvador Seguí de Catalunya

Article publicat al Catalunya (juliol de 2016).

Els Pactes de la Moncloa

D’aquella pols vénen aquests fangs.

Situem-nos en el context de l’època… El dictador Franco havia mort amb prou feines feia dos anys, els partits polítics sorgits de les primeres eleccions (juny del 77) hagudes a Espanya des de febrer de 1936 estaven buscant el seu lloc a l’espai polític del que més tard es va dir Transició. El timó de la política va recaure sobre Adolfo Suárez (llavors ministre-secretari general del Movimiento, càrrec que equivalia al lloctinent del dictador, dins del partit únic: Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), president d’un recentment il·luminat partit de centre-dreta, sorgit de l’aliança variopinta (mentre van mantenir el poder) de exfalangistes, liberals, opusdeístes, monàrquics i postfranquistes convertits, per art de màgia i per la imperant necessitat d’adaptar-se als nous temps, en demòcrates de tota la vida.

Com a resposta a la primera crisi del petroli de 1973 i davant la deterioració creixent dels indicadors macroeconòmics, el govern d’Adolfo Suárez llançaria una proposta de pacte a les noves forces polítiques. Les administracions de la dictadura franquista no havien despatxat cap mesura efectiva, l’administració va concebre fins a vuit paquets de mesures econòmiques sense cap resultat, la crisi es va agreujar.

La situació era tan greu i complexa que les diferents parts van arribar a un consens el 25 d’octubre de 1977 (això que es va denominar “consens” i que es corresponia amb que el partit governant tan sol disposava de 166 dels 350 diputats), reunides a la seu de la presidencia del govern, el Palau de la Moncloa, per reconduir la situació d’un país que acabava de sortir de la dictadura franquista i que il·luminava un part cap a la democràcia burgesa, un país on encara no s’havien establert les normes del joc parlamentari, recordem que la Constitució espanyola no arriba a entrar en vigor fins a desembre de 1978.

Un país on el 66% de l’energia era importada. Les exportacions cobrien el 45% de les importacions. Es perdien 100 milions de dòlars diaris de reserves exteriors. El petroli havia pujat un 300% des de l’inici de la crisi en el 1973, la factura petroliera va ascendir a 125 mil milions de pessetes el 1977. Es van acumular 14.000 milions de dòlars de deute exterior, el triple de la reserva d’or i divises del Banc d’Espanya. En els tres últims anys la fugida de capitals aconseguia la xifra de 200.000 milions. La inflació era del 20% en 1976 i a mitjan 1977 aconseguiria el 44% encara que va tancar l’any en un 26%, enfront del 10% de mitjana als països de l’OCDE. Les empreses mantenien deutes de centenars de milers de milions de pessetes. L’atur afectava a gairebé un milió de persones (991.000 persones, un 7,5% de la població activa) de les quals només 300.000 percebien subsidi de desocupació, ampliant-se fins als 2.000.000 el 1998.

Els pactes es van estructurar en dos blocs: un pla d’ajust davant la crisi econòmica i un altre amb mesures de reforma. El pla d’ajust dissenyat per l’economista Fuentes Quintana se centrava en mesures de contenció salarial, mesures d’ajust monetari, devaluació de la pesseta (22%) i una política de salaris en funció de la inflació prevista i no de la pasada per a l’actualització dels salaris, així mateix es va plantejar un pla de reducció de quotes empresarials a la Seguretat Social i la liberalització dels mercats de béns i serveis.

No obstant això, just és recordar que els signants representaven a totes les forces polítiques representades al Parlament: UCD, PSOE, PCE, PSP, PSC, CSC, PNB, CiU i AP, a més del propi Govern. Posteriorment comptarien amb el suport de CCOO i el rebuig de CNT i UGT. Encara que CCOO no va signar els acords, com tampoc ho va fer la recentment creada confederació patronal, els van assumir i els van defensar en les empreses perquè així ho ordenava l’executiva del PCE que sí que va signar els Pactes. Quan anaven a “vendre “ la virtut i necessitat dels Pactes a les fàbriques, molts afiliats els tiraven els carnets a la cara.

Si bé aquestes mesures de xoc van contribuir a estabilitzar l’economia, reduint la inflació al 26% a la fi de 1977, les perspectives d’ocupació van fallar estrepitosament en establir una previsió de pèrdua en 100.000 llocs de treball quan la realitat, sempre tossuda, va acabar amb la destrucció de 250.000 ocupacions (ens sona la música?).

Els ajustos del sistema capitalista, ho sabem bé i tenim àmplia experiència, sempre se centren sobre els salaris i l’ocupació, al poder econòmic li importa poc o gens la pèrdua del nivel de vida de la classe treballadora i els seus problemas de subsistència mentre els seus beneficis se salvaguardin i es mantingui la pau social.

No oblidem que ens trobem en plena revolució neoliberal capitaneada en els EUA per Ronald Reagan i en la Gran Bretanya per Margaret Tatcher, la “dama de ferro”, assot dels sindicats i artífex de la demonització de la classe obrera britànica (recomanable, si teniu temps, la lectura del llibre d’Owen Jones “Chavs. La Demonización de la Clase Obrera”, on explica perfectament com els governs conservadors es van dedicar a aniquilar a la classe obrera britànica) i sobretot d’un dels seus sectors més organitzats i combatius, els miners, als quals va picar durament malgrat haver mantingut un pols vaguístic amb el govern conservador durant més d’un any. El procés de desindustrialització i la conversió de les empreses públiques en privades, que anys més tard duria a terme el govern del

PSOE presidit per Felipe González i mantingut i ampliat posteriorment pel de Aznar, era un guió que es va escriure ja en els Pactes de la Moncloa i en els posteriors AMI, ANE, AI, AES, sense oblidar-nos de l’Estatut dels Treballadors i el Pacte de Toledo, que acabarien de perfilar el que és actualment el marc econòmic i de relacions laborals de l’Estat espanyol.

D’aquella polç van venir aquests fangs, la CNT ens vam oposar fermament als Pactes de la Moncloa perquè advertíem el que se’ns venia damunt, les mobilitzacions en contra d’aquests pactes i contra la burocratització sindical, d’uns sindicats depenents del PCE i del PSOE, adornats amb les guindes econòmiques dels milions que els va lliurar l’Estat en concepte de devolució del patrimoni sindical, ens han conduït fins a la realitat que avui portem com podem.

La claudicació de sindicats burocratitzats, dirigits per unes elits executives que viuen confortablement de les subvencions estatals i empresarials, a canvi de crear i mantenir la “pau social”, mentre les condicions del treballador/a empitjoren dia a dia, la desregulació de les relacions laborals, la precarització laboral, els salaris de subsistència, la desocupació juvenil, tenen el seu origen en aquells llunyans pactes subscrits l’any 1977 (que van autoritzar la contractació temporal, acomiadaments de fins al 5% de les plantilles, topalls salarials,…).

La resposta de la CNT en aquells temps va ser enèrgica i bel·ligerant, mobilitzacions, vaga de gasolineres, etc. La massiva manifestació del 15 de gener de 1978 contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals va ser l’ocasió que va aprofitar l’aparell estatal per intentar acabar amb l’Organització muntant la “operació Scala”, que obriria una greu crisi en el Sindicat i que unida als problemes interns va conseguir el seu punt crític al Vº Congrés.

Però malgrat tot seguim en peus, l’anarcosindicalisme i la idea emancipadora de la classe treballadora no han perdut vigència, al contrari, són més necessaris que mai per afrontar els desafiaments que ens ofereix el futur.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga

Fundació Salvador Seguí de Catalunya

Article publicat al Catalunya (octubre de 2016).

Setze organitzacions demanen a l’Ajuntament de Barcelona que es querelli pels crims franquistes

És una lluita que fa anys que dura: s’ha demanat per activa i per passiva que s’investiguin els crims del franquisme. Fins ara, però, la justícia i el govern espanyol no ho han fet. I sempre han utilitzat el mateix argument: la llei d’amnistia. De fet, les víctimes de la repressió franquista han hagut de confiar en la  justícia argentina perquè assegui al banc dels acusats els que van cometre crims durant la dictadura. 16 organitzacions, però, creuen que s’ha de tornar intentar que sigui la justícia espanyola la que jutgi els que van torturar i assassinar durant el franquisme. Aquest divendres han portat al registre de l’Ajuntament de Barcelona un escrit en què demanen al consistori que interposi “una querella criminal perquè s’investigui, jutgi i condemni els responsables directes i indirectes”.

Pau Miserachs, advocat i portaveu d’una de les entitats, el Grup d’Estudis Polítics, assegura que la llei d’amnistia “exclou els delictes amb violència”. Per tant, segons Miserachs sí que es podrien jutjar “els fets delictius segons el dret nacional i internacional”. A més, afegeix, “ Espanya no pot viure aïllada del món i ha de complir els pactes internacionals”.

Vulneració de pactes internacionals

Les 16 entitats, entre les quals hi ha l’Amical de Mauthausen i altres camps, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Comissions Obreres, la CGT, la Fundació Andreu Nin, l’Institut de Drets Humans de Catalunya, el Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT o SOS Bebés Robados de Catalunya, han entregat un escrit en què detallen: “ La llei d’amnistia espanyola no només transgredeix de forma genèrica els principis generals del dret internacional, sinó que vulnera pactes internacionals d’obligat compliment subscrits a Espanya abans que fos dictada. Per tot això no pot impedir les accions judicials que tendeixen a la investigació dels crims comesos pel franquisme”. I conclouen: “No volem que la impunitat de la dictadura continuï sent una característica del sistema democràtic”. Segons Miserachs, l’escrit s’entregarà a diferents ajuntaments de Catalunya i Espanya.

El consistori ja s’ha personat en dues querelles

El tinent d’alcalde Jaume Asens ha recordat que el consistori ja s’ha personat contra els crims franquistes. En concret dóna suport a la querella presentada per l’Associació AltraItàlia, entitat que reuneix els italians antifeixistes que viuen a Barcelona, en relació amb els bombardejos contra la població civil catalana ocorreguts entre el 13 de febrer de 1937 i el 29 de gener de 1939 i en els quals van morir prop de 5.000 persones. També dóna suport a la querella 4591-10 presentada al jutjat número 1 de Buenos Aires (Argentina) per delictes de genocidi comesos durant el franquisme. Asens ha assegurat que el consistori s’afegiria a un procediment que tingués un recorregut, però que una querella necessita un imputat i que no es poden fer imputacions genèriques.

Les advertències de les Nacions Unides

El 2014, el relator especial per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, va demanar al govern espanyol que deixi sense efecte la llei d’amnistia del 1977. L’organisme internacional considera que aquesta llei, nascuda a la Transició i que no permet investigar els crims franquistes, no respecta el dret internacional. La política de l’oblit, segons De Greiff, no és vàlida. “ La llei ha acabat complint les funcions d’una llei de punt final perquè s’ha utilitzat per arxivar pràcticament la totalitat dels casos que arriben als jutges”, va dir. Però de moment ni el govern ni la justícia espanyola han fet cas de les peticions de les Nacions Unides.

Entre el 1939 i el 1980 es van obrir  81.966 processos que van afectar més de 78.000 persones -algunes tenien més d’un procés obert-, de les quals 3.358 van ser executades. 70.470 eren homes i 7.718 dones.

 

 Veure document presentat.

CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals

Amb la victòria militar del cop d’estat del 17 de juliol de 1936, després de tres anys de combats i destrucció fratricida, el govern feixista dels vencedors confiscava els béns dels sindicats CNT, UGT i ELA-STV (si bé ja havien estat declarats al marge de la llei al gener de 1937 i per la llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939). L’odi als seus membres portaria a l’extermini pel mètode expeditiu de l’afusellament extrajudicial en les tàpies dels cementiris i amb els seus cossos soterrats en les cunetes o les fosses comunes, serien amuntegats en condicions infrahumanes en camps de concentració, formarien batallons de treball, empresonats a l’espera d’un desenllaç que mai arribava o, en el millor dels casos, obligats a exiliar-se.

En aquest context, la dictadura franquista creava la Central Nacional Sindicalista (CNS), coneguda popularment com a sindicat vertical (resultat de fusionar les organitzacions obreres del falangisme, el tradicionalisme i les organitzacions patronals, amb la finalitat d’organitzar a treballadors, tècnics i patrons dins d’una sola estructura vertical d’afiliació obligatòria), l’única organització sindical reconeguda oficialment.

A partir de 1971 canviaria el nom canviant-lo per OSE (Organització Sindical Espanyola), encara que continuaven proscrits la resta de sindicats i si fa no fa res havia canviat substancialment. En ella, els treballadors anomenats “productors” i els seus patrons tenien el dret a triar els seus representants mitjançant eleccions. Treballadors i patrons presumptament estaven en peus d’igualtat, per aquest raonament, les vagues van ser prohibides.

Al final de la dictadura els sindicats encara il·legals començarien a ocupar aquest espai amb força (CCOO, UGT, USO, CNT,…). Efectivament, una vegada mort el general Franco i fins a la desaparició de la OSE, la majoria dels empresaris preferien acordar convenis i pactes d’empresa amb la representació de l’organitzacions sindicals clandestines que no amb els representants del sindicat vertical.

Aquest entorn no s’aconseguia graciosament. Mentre CCOO i USO decidien romandre en el sindicat vertical fins a la seva dissolució, CNT i UGT advocaven per l’abandó per accelerar la seva caiguda. La CNT seria més agosarada i denunciava a ”tots els còmplices del verticalisme”, la dimissió d’enllaços i substitució per comissions d’obrers elegibles i revocables a tot moment.

El 25 de juny de 1976 la CNT celebraria el I Ple Nacional de Regionals acordant la ruptura sindical i el desmantellament de la OSE, treballar conjuntament amb UGT i lluitar al mateix temps contra l’hegemonia de CCOO.

En aquest ambient, el Reial Decret-Llei 19/1976, de 8 d’octubre, converteix a tota l’organització al voltant dels sindicats franquistes en un organisme autònom: l’Administració Institucional de Serveis Socioprofesionales (AISS), transferint a aquest organisme tots els CNT: llibertat sindical versus eleccions sindicals béns, drets i obligacions que constituïen el patrimoni sindical acumulat, tant el confiscat als sindicats històrics, com l’atresorat durant els quaranta anys de franquisme: centres culturals i d’ensenyament, instal·lacions esportives, parcs sindicals, ciutats residencials, cadenes d’emissores sindicals, Banc Rural i Mediterrani, periòdics i revistes,… Posteriorment, el Reial Decret-Llei 31/1977, de 2 de juny, suprimiria la sindicació obligatòria.

Malgrat els emplaçaments de la CNT a tots els Sindicats, sobre el seu reconeixement automàtic, sense necessitat de passar per finestreta, Comissions Obreres, Unió General de Treballadors, Unió Sindical Obrera, Solidaritat de Treballadors Bascos i Solidaritat d’Obrers Catalans, presentaven el 28 d’abril els seus estatuts en l’oficina de registre d’associacions sindicals. La CNT ho faria a les onze i vint-i-cinc del matí del 7 de maig de 1977.

La convocatòria d’eleccions sindicals, previstes per a juny de 1977, precipitava declaracions sobre l’actitud contemporalitzadora de la resta de forces sindicals, per a la CNT no eren més que una estratègia de legitimació parlamentària i pacte social, reivindicant en contraposició la sobirania de l’assemblea obrera sense intermediari algun. No obstant això, tímides veus s’alçarien en contra d’aquesta posició abstencionista.

A principis de setembre se celebraria un Ple Nacional de Regionals i, enfront de les eleccions sindicals, es proposava un sistema autogestionari, amb una assemblea decisòria el portaveu de la qual, el comitè d’empresa, es dissoldria en finalitzar cada conflicte.

D’altra banda, la CNT de Catalunya durant la celebració d’un Ple al setembre de 1977 repudiava el Pacte Social que s’estava forjant, les eleccions sindicals “per constituir una ingerència del Govern en l’organització dels treballadors, en pretendre iniciar un neoverticalisme que permeti integrar als treballadors en el sistema capitalista”, així mateix erigia la seva estratègia sindical per enfrontar-se a la delicada situació econòmica.

Precisament, l’abstenció cenetista es presentava com un element distorsionador en la dinà- mica generada per la celebració de les eleccions sindicals. En aquests moments va ser vox populi que a CCOO de Catalunya van brindar amb xampany davant la decisió de la CNT. Iniciat 1978 i malgrat el constant creixement de la CNT, el desprestigi i fustigació a que era sotmesa pels mitjans de comunicació seria constant, a l’una que l’enfrontament en el seu si de dos blocs: el sindicalista i l’anarquista. D’altra banda, la necessitat de participar en les eleccions sindicals estenia el seu camp d’incidència confederal, fins i tot s’obtindrien candidats en alguna que una altra empresa emblemàtica. Amb tot, les comissions negociadores dels convenis col·lectius negaven la presència dels anarcosindicalistes. La marginalitat estava servida.

En aquest context, se celebraria el 8 de desembre de 1979 el V Congrés de la CNT, el primer des de 1936 en l’Estat espanyol, amb un llarg temari que incloïa des d’estratègies, formació i propaganda fins a les finalitats ideològiques, trajectòria i patrimoni sindical, en un ambient molt enrarit i en el qual coincidirien corrents interns molt enfrontats i on les expulsions ja formaven part de la quotidianitat, encara que fos una organització molt afeblida que ja no era ni ombra del que havia estat pocs anys abans.

Durant el desenvolupament del mateix, un grup de delegats van sol·licitar la suspensió del Congrés donades les amenaces i violències sofertes i la impossibilitat de poder expressar les seves opinions amb llibertat, finalment abandonarien el comici. Aquests, posteriorment crearien una comissió impugnadora, celebrant un Congrés Extraordinari a València els dies 25, 26 i 27 de juliol de 1980, evidenciant les diferències de model i estratègia que convivien en la CNT.

Aquest Congrés de València prendria interès per la participació en les eleccions sindicals, raonament que proposava superar el maximalisme, deixant al marge tòpics, però evitant caure en el possibilisme còmode, per poder disposar de la mobilitat necessària i treballar sindicalment en les empreses per a tots els treballadors, buidant de contingut jeràrquic els comitès, on existís tal possibilitat, per convertir-los en òrgans expressius dels treballadors i seccions sindicals.

La celebració del VI Congrés de la CNT-AIT a Barcelona del 12 al 16 de Gener de 1983, acordava entrar en els mecanismes legals de la lluita sindical, una mínima victòria per part de la tendència oberturista, partidària de participar en unes eleccions sindicals amb l’únic objectiu de formalitzar la representativitat del sindicat al món del treball, no obstant això, aquest pas seria corregit per la Ponència sobre Acció Sindical en l’Empresa acordada al Congrés Extraordinari de Torrejón de Ardoz, que tindria lloc els dies 31 de març i 1 i 2 d’Abril d’aquell mateix any, d’aquesta manera, es generalitzaria una nova escissió i, de nou, la raó principal seria la participació en les eleccions sindicals.

El final és conegut, el Congrés Extraordinari d’Unificació CNT, que va tenir lloc a Madrid del 29 de juny a l’1 de juliol de 1984. Comici entre dos sectors de la CNT escindits (CNT Congrés de València i un important sector de la CNT-AIT). Les seves conclusions van ser molt positives, especialment en el sentit que iniciava un nou període de creixement.

 

Joaquín Ortin i Pepe Berlanga – Fundació Salvador Seguí Catalunya

 

Article publicat al Catalunya (novembre de 2016).

Fundació Salvador Seguí

La Fundació Salvador Seguí (FSS) es va constituir en 1986 com un Centre d’Estudis Llibertaris, amb un doble objectiu:

  • Recopilar, ordenar, conservar i divulgar la documentació referent al moviment obrer, anarcosindicalisme i moviment llibertari.

  • Investigar i analitzar la realitat i els fenòmens socials des d’una òptica no dogmàtica.

Adoptant el seu nom, la FSS vol retre homenatge a l’anarcosindicalista Salvador Seguí, “El noi del sucre”, una de les figures més rellevants del moviment sindical i llibertari. Hereva d’aquest esperit, la FSS ve desenvolupant la seva activitat des de tres delegacions: Catalunya, Madrid i País Valencià.

Els objectius fundacionals de la FSS que es mantenen fins avui són: 

  • Recuperar la memòria històrica del pensament llibertari per a això ha creat i manté diversos Centres de Documentació i Arxius, localitzats, en aquest moment, a les ciutats de Barcelona, Madrid i València amb consulta oberta al públic.

  • Promoure la difusió i actualització de les idees llibertàries a través de:

    • Publicacions pròpies o en règim de coedició. La FSS compte per a això amb una editorial (FSS Edicions) amb venda contrareemborsament.
    • L’organització i participació en jornades de debat, col·loquis, cursos, grups d’investigació, exposicions, altres publicacions, etc.
    • La col·laboració oberta amb quantes entitats participen d’objectius similars. En l’actualitat, la FSS està adherida, entre d’altres, a:
    • FICEDL: Federació Internacional de Centres d’Estudis i Documentació Llibertaris

    • IALHI: Associació Internacional d’Arxius d’Història del Moviment Obrer

    • AEMIC: Associació per a l’Estudi dels Exilis i Migracions Ibèrics Contemporanis

    • AGE: Associació Guerra i Exili

    • SFO-UCM: Seminari de Fonts Orals de la Universitat Complutense de Madrid

    • AVIFOR: Associació Valenciana per a la Investigació amb Fonts Orals

    • SFO-UV

    • Arxiu-Taller de Fonts Orals del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València

    • la col·laboració i participació activa o via adhesió en iniciatives d’interès social, cultural, accions solidàries, etc.