Presentació del llibre El Congrés de Sants de 1918 a Rubí

Data i horari:

– Divendres, 21 de setembre, 19:00 hores

Lloc: Espai Socio-Cultural l’Aurora, CGT Rubí, Plaça Clavé 4-6, Rubí

Presentació del llibre El Congrés de Sants de 1918

“El congrés de Sants de la CNT catalana es celebrà del 28 al 30 de juny a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir. L’1 de juliol es va fer el míting final a la Rambla Santa Mónica. Van assistir-hi 155 delegats de 137 sindicats d’ofici, 11 federacions Locals… representant més de 73.000 afiliats. És considerat un dels congressos fonamentals de l’anarcosindicalisme.
El principal acord fou la constitució dels sindicats únics que agrupaven treballadors del mateix ram productiu, en substitució dels sindicats d’ofici. Una tàctica organitzativa més adequada per potenciar la solidaritat de clase i enfrontar-se a les noves formes de producció capitalista.
També varen donar prioritat a l’acció directa en la resolució dels conflictes laborals, potenciar la sindicació femenina, impulsar les escoles racionalistes, reivindicar la jornada de vuit hores, els salaris mínims fixats pels sindicats, l’abolició del treball a preu fet i l’explotació de menors i la negativa a treballar hores extraordinàries.
La Fundació Salvador Seguí serà l’encarregada de la presentació del llibre i amb ells podrem debatre i preguntar sobre aquest petit busí de la nostra història”–CGT Rubí

Organitzen:  Espai Socio-Cultural l’Aurora i Fundació Salvador Seguí

Col·loquis sobre anarcosindicalisme

Dates i horaris:

– Dimarts, 19 de juny, 18:30 hores.

L’anarcosindicalisme, avui. El seu paper a la societat. Amb representants de CNT, CGT, Solidaritat Obrera, FAC i Embat

– Dimarts, 26 de juny, 18:30 hores

El sindicalisme revolucionari. Relacions i posicionament amb els moviments socials. Amb representants de Dones Llibertàries. Ciutat Invisible, Marea Pensionista, Assemblea de Vallcarca, Assemblea Groga de Gràcia i Xarxa d’Escoles Insubmises

Lloc: Auditori, Can Batlló, Constitució 19, La Bordeta, Sants (cóm arribar: http://dom.cat/1i0v)

Organitza: Fundació Salvador Seguí

Xerrada sobre Maig del 68

Data i horari:

– Dijous, 10 de maig, 18:30 hores

Lloc: Auditori, Can Batlló, Constitució 19, La Bordeta, Sants (cóm arribar: http://dom.cat/1i0v)

Tot recordant que fa 50 anys cal saber que hi ha coses que el vent s’endugué peró també d’altres que moltes persones porten vives dins seu.
Xerrada amb en Tomás Ibáñez el proper dijous dia 10 de maig sobre Maig del 68, la seva història i la seva influència.
Organitza: Fundació Salvador Seguí

 

Mexicanos

Data i horari:

– Dissabte, 14 d’abril, 18:30 hores

Lloc: Sala 69, Can Batlló, Constitució 19, La Bordeta, Sants

Presentació del llibre ¡Mexicanos!

“Un llibre coral en què han intervingut 10 autors i que recull les fotografies de l’homenatge que el Consell d’Aragó va realitzar a Mèxic a Casp el 1937, en agraïment pel seu suport a la República Espanyola durant la guerra. Imatges inèdites d’un Casp, en aquell temps capital del Consell, amb places i carrers de gom a gom per assistir als actes d’homenatge, i també per saludar les autoritats del país homenatjat, entre les quals es trobaven Jesús Samsó Flors com a representant de la Ambaixada mexicana o el conegut poeta León Felipe.
La idea de realitzar el llibre sorgeix quan l’Asociación Bajoaragonesa de Agitación y Propaganda va trobar a l’Arxiu de Catalunya un paquet d’unes 50 fotografies preses l’1 de maig de 1937 per un fotògraf anònim durant l’homenatge del Consell d’Aragó al poble de Mèxic coincidint amb la Festa del Treball.”

 

Organitzen: Fundació Salvador Seguí, Colectivo José Berruezo, Bajoaragones de Agitación y Propaganda

Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 10 de gener de 1859 a Alella (Maresme).

Durant el seu exili a París entre 1886 i 1901 motivat per la seva militància republicana, va entrar en contacte amb llibertaris com Malato i Grave i amb científics, professors universitaris, periodistes i polítics (Maeterlink, Heaford, Painlevé, Naquet, Jaurés…) partidaris d’una educació nova i en llibertat que es contraposés a la instrucció educativa predominant (disciplina, programes anul·ladors de la personalitat i transmissors dels valors classistes i conservadors, segregació…)

Amb el llegat econòmic d’Ernestine Meunié, es va traslladar a Barcelona per constituir escoles racionals i científiques. A l’agost de 1901 inaugurà al carrer Bailén l’escola Moderna i comença a publicar el butlletí de l’Escola Moderna.

Característiques pedagògiques de l’Escola Moderna

-Racionalisme i cientifisme

Per a Ferrer i Guàrdia ser racional era sinònim de científic i no dogmàtic, suposava l’absència de dogmes i el lliure discurs de la raó. Tanmateix, considerava “la ciència com l’exclusiva mestra de la vida” i, com a conseqüència, l’educació racionalista no podia afirmar ni negar res que no fos demostrable científicament i comprensible racionalment.

-Neutralitat ideològica i compromís social

L’escola racionalista en tant que antidogmàtica es veu obligada a mostrar les diverses opinions sobre cada qüestió. El mestre es converteix en guia , en expositor d’idees i no en transmissor de suposades veritats absolutes.

No obstant, l’escola racionalista és una escola de classe i la pedagogia racionalista una pedagogia de rebel·lia (Solà) i un altre mitjà més per a l’acció insurreccional del proletariat (Álvarez Junco) És per això que s’estudia la lluita de la classe obrera per al seu alliberament, l’explotació del capitalisme, la injustícia de la propietat privada,…

-Laïcisme

Una escola que negava tot tipus de dogma, lògicament rebutjava tot tipus de fe o de creença religiosa basada en referències sobrenaturals; i, especialment, la seva utilització com a element educatiu.

-Educació integral

Ferrer recull les idees de la pedagogia llibertària, expressades per Robin, i les plasma tant teòricament com pràcticament. La potenciació de totes els aspectes de la personalitat humana (física, moral, intel·lectual, estètica, científica, social,…) La integració del treball manual i de l’intel·lectual, del saber i del fer.

-Integració en l’entorn i metodologia activa

L’infant es torna a enfrontar a la natura com ho van fer els seus avantpassats. En conseqüència, s’ha d’apropar l’alumne a la natura, integrar-lo en el medi que l’envolta (Reclús) L’educació racionalista cerca ajudar-li en aquest camí, mitjançant una sèrie de mètodes actius: l’hipotètic-deductiu, el treball en equip, les excursions, l’observació directa, el rebuig del verbalisme,…

-Coeducació

Front la legislació i la conducta dominant, l’escola racionalista va defensar la coeducació. Aquesta anava directament lligada al racionalisme i al laïcisme (de fet es considerava l’església catòlica responsable de la discriminació de les dones) i era profundament revolucionària, des d’un punt de vista social, doncs atacava la societat patriarcal. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia va tenir un 40% d’alumnes femenines, a principi del segle XX, i totes les escoles racionalistes i llibertàries van practicar la coeducació.

-Absència de premis i càstigs

Segons Ferrer els estímuls externs a l’aprenentatge (exàmens, concursos, notes,…) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica,…) Ferrer va suprimir premis, càstigs, notes,…

Altres aspectes de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia

L’Escola Moderna va desenvolupar tasques editorials mitjançant el Butlletí i la seva editorial, en la qual es van traduir i publicar obres de Grave, Reclus, Elslander i també d’Odón de Buen, Anselmo Lorenzo, Joan Montseny… que eren utilitzades en el mateix centre i venudes a d’altres escoles seguidores del model racionalista. Com és fàcil d’entendre la nova experiència pedagògica es va trobar, al començament, òrfena de materials pedagògics i textos adients als seus plantejaments. Una de les feines fonamentals de Ferrer va ser la d’impulsar una línia editorial adequada a les necessitats de l’Escola Moderna i del que posteriorment s’anomenaran les escoles racionalistes.

Però, segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caire escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”. Ferrer va comptar amb el suport de professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics de relleu internacional com Reclus, activistes anarquistes com Lorenzo (que era tipògraf i s’encarregava de l’edició del Butlletí), advocats com Salas Anton…

Des de l’Escola Moderna es van fer tasques d’extensió cultural entre pares, mares, alumnes, seguidors i partidaris (tant entre el món científic i universitari com entre el proletariat més conscient i il·lustrat) en caps de setmana i procurant la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles laiques i racionalistes. Les xerrades dominicals de caire científic van ser molt concorregudes.

En 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut en determinats àmbits atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament (de la qual havia estat secretari i hi assistia als seus congressos) de la maçoneria i, com he escrit abans, tenia molts contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Deixa’t en llibertat, després d’un judici militar, dedicarà la majoria dels seus esforços a l’activitat editorial i a la coordinació de projectes pedagògics inspirats en l’Escola Moderna.

En 1909 serà detingut, empresonat i jutjat (novament per un tribunal militar) acusat de participació activa i instigador de l’anomenada Setmana Tràgica. Se’l va condemnar a mort (amb 4 membres de Solidaritat Obrera) i fou afusellat, el 13 d’octubre de 1909, per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i de l’església Catòlica. Tant els aparells d’Estat com els sectors conservadors catalans (recordem la campanya “Delateu!” engegada per determinats diaris) i espanyols no van voler tolerar l’esclat popular contra una guerra imperialista.

El llegat de Ferrer: les escoles racionalistes i sindicals i el CENU

A més dels contactes amb Lorenzo i Montseny (Federico Urales), Ferrer va finançar la publicació de La Huelga General i va establir freqüents contactes amb el proletariat català organitzat., Ferrer esdevé un exemple per a Solidaritat Obrera i posteriorment per a la CNT.

El congrés fundacional de la CNT catalana de 1910, tractà la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, a imitació de les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès. Segons George Yvetot (CGT francesa) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers de nens, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem…”

En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada” .

El congrés de Sants (1918) va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics que en el seu article 3r que plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

Hi ha referències documentades d’unes 160 escoles racionalistes funcionant per tota la Península (especialment a Catalunya) i dels i de les docents: Samuel Torner, Joan Roigé, Alban Rossell, Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Sáncez Rosa, Torres Tribó, Floreal Ocaña, Puig i Elias, Higinio Noja, Antonia Maymón…

El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que contin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació de dites escoles” i es veié la necessitat de crear un comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, d’una Normal Nacional que assortís de professorat.

La constitució del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) i la seva obra (autèntic primer exemple de sistema públic d’educació català) durant la revolució social té una clara influència ferreriana.

En la introducció del decret de constitució s’afirmava que “La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis”.

Barcelona, 14 de gener de 2017.

Més informació a: L’educació pot i ha de discutir-ho tot. Ferrer i Guàrdia

100 anys de la Revolució Russa

Dates i horari:

– Dimarts, 14 de novembre, 19 hores

Lloc: Anònims, Ricoma 57, Granollers

– Dimecres, 15 de novembre, 18:30 hores

Lloc: Can Batllo, Constitució 19, La Bordeta, Sants

 

Presentació del llibre Anarquismo y revolución en Rusia 1917-1921, a carrec del seu autor, Carlos Taibo

Organitzen: Anònims, Assemblea Llibertària V. Or.-FAC, CGT, CNT, Solidaritat Obrera, Embat, Fundació Salvador Seguí

Jornades Altres protagonistes de la transició: l’esquerra radical i els moviments socials

Del 26 al 3o de setembre de 2017

Dimarts, 26, 18:30 h           Feminisme i alliberament gai

Dimecres, 27, 18:30 h         Barris i ateneus

Dijous, 28, 18:30 h              Educació

Divendres, 29, 18:30 h       Moviments socials

Dissabte, 30, 10:30 h          Lluites obreres

Dissabte, 30, 12:30 h           Contracultura i comunicació alternativa

Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, carrer Segre 24-32 (barri de Sant Andreu/Barcelona)

Organitza: Fundació Salvador Seguí

Col.labora:  Confederació General del Treball

http://fundacionssegui.org/barcelona/altres_protagonistes_transicio/

 

Homenatge a Joan Peiró i Belis

Posar una placa explicativa del nom d’una plaça es converteix en un significatiu acte de recuperació de la memòria històrica d’en Joan Peiró, dels que van morir amb ell i com ell, de les que van lluitar com ell, de les que van construir un altre tipus de societat amb ell,… també d’un barri, d’una ciutat, d’un país.

Peiró anarcosindicalista i les seves responsabilitats

Joan Peiró i Belis va ser des de ben petit treballador de forns del vidre i es va iniciar com a sindicalista al 1906.

Entre 1915 i 1920, va ser secretari general de la federació local de sindicats de Badalona y de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros, i director de les seves publicacions (Colmena Obrera i El Vidrio)

Va participar en el Congrés de Sants de 1918 i es va integrar a la CNT i a l’anarcosindicalisme.

En 1922 va assumir la secretària general de la CNT i fou nomenat novament entre 1928 i 1929.

Al juliol de 1936 va assumir una vicepresidència del comitè antifeixista de Mataró, creat com a conseqüència de l’alçament dels militars colpistes.

Va ser un dels quatre ministres cenetistes al govern de Largo Caballero

Al 1937 es va fer càrrec de la direcció del Catalunya, diari vespertí en català de la CNT.

A l’abril de 1938, va ser nomenat comissari general d’Energia Elèctrica al govern Negrín.

A l’exili, va representar la CNT en la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols

Propostes i plantejaments:

Analfabet durant la seva infantesa i bona part de la joventut, la seva voluntat autodidacta el va portar a ser un dels principals publicistes de la CNT.

Comptem amb centenars d’articles seus a Solidaridad Obrera, Catalunya, Sindicalismo, Cultura Libertaria, Desperteu, Acció, Demà…; i alguns llibres cabdals com “Trayectoria de la CNT”, “Perill a la reraguarda” o “Problemas y cintarazos”.

Les seves aportacions més interessants a l’anarcosindicalisme són: els sindicats únics, les federacions d’indústria, la resolució sobre el caràcter socio-polític de la CNT (definida com a “un organisme netament revolucionari”) a la Conferència de Saragossa de 1922, la posició contrària a la legalització espúria dels sindicats cenetistes durant la Dictadura de Primo de Rivera…

Des del ministeri d’Indústria va idear un decret de confiscacions i d’intervenció en la indústria i la mineria. No es tractava d’una nacionalització, el govern republicà col·laborava en la gestió que era responsabilitat de les organitzacions sindicals i respectava els processos de col·lectivització.

També va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial que redistribuís els beneficis de determinades empreses per cobrir dèficits d’altres empreses necessàries i noves inversions.

Altra constant del seu pensament fou la necessitat d’educació, cultura, formació i organització per bastir unes classes populars capaces de construir una revolució social.

Per a ell, el sindicalisme havia de ser “la força que derroqui a la societat capitalista i el mitjà pel qual s’articularà el mecanisme de la producció”.

Però, totes aquestes aportacions es poden resumir en: la seva consciència de classe i la seva implicació vital en la lluita sindical i social.

No es podem fer abstraccions de la seva figura i de la seva vida, va ser un anarcosindicalista conseqüent i va estar sempre al costat de les explotades. Colze a colze amb les que lluiten pels seus drets laborals, socials i vivencials.

Repressió

Peiró no va tenir una vida plàcida.

El 1920 va patir dos atemptats, va ser detingut i va passar per les presons de Soria i Vitòria. Va tornar a presó en 1925, 1927 i 1928.

A l’exili va ser detingut en dues ocasions i lliurat a l’exèrcit nazi que l’extradità a les autoritats franquistes al febrer de 1941.

A l’Estat espanyol, va passar per presons de Madrid i València i, contra el que era habitual en altres casos semblants, la seva estada es va perllongar durant 1 any i mig en un intent de convèncer-lo perquè donés credibilitat als sindicats franquistes, cosa a la qual es va negar rotundament.

Fou condemnat a mort per un tribunal militar un 2 juliol de 1942 i afusellat amb altres 7 companys cenetistes, un dia com avui de fa 75 anys.

Recuperem la nostra memòria històrica

Peiró, i molts d’altres, representen també el 19 de juliol de 1936 i, sobre tot, l’obra constructiva posterior.

L’activista social Ted Trainer considera la revolució social desenvolupada a Catalunya com el millor exemple de construcció d’una alternativa comunitària i igualitària en una societat contemporània.

L’amnèsia, o directament, l’ocultació de la memòria històrica de les classes populars té relació directa amb els crims i les repressions franquistes; però no únicament, també i fonamentalment amb l’oblit forçat de les realitzacions i conquestes socials, sindicals i polítiques d’aquella etapa històrica.

Les classes populars hem de construir la nostra història (la història des de baix) i hem de saber recuperar-la, tant per explicar-nos el passat com per albirar el futur.

Ronald Fraser escriví: “Recorda-ho tu i recorda-ho a d’altres”

Miquel Izard: “Que ho sàpiguen ells i no ho oblidem nosaltres”

Aquest és el sentit de la participació de la Fundació Salvador Seguí en aquest homenatge a Joan Peiro i Belis.

Moltes gràcies.

Emili Cortavitarte Carral

Sants, 24 de juliol de 2017

En el 75º aniversario del fusilamiento de Joan Peiró

La forja de un revolucionario

Joan Peiró nació el 18 de febrero de 1887 en Sants (Barcelona). Comenzó a trabajar, aún niño, en un horno de vidrio de La Bordeta. Posteriormente, y siempre en el mismo sector, trabajó en Poble Nou y en Badalona. En 1907 se casó con Mercè Olives, obrera textil, y tuvieron cinco hijos.
Él mismo sitúa su iniciación sindical en 1906. La década siguiente asumió importantes responsabilidades: secretario general de la federación local de sindicatos de Badalona (1915-1916), secretario general de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros (1916-1920), director de La Colmena Obrera (órgano de los sindicatos badaloneses) y de El Vidrio (portavoz de los vidrieros federados).
Influenciado por el sindicalismo revolucionario francés (la Carta de Amiens y la CGT) y mantuvo contactos con activistas de la CNT, pero no se vinculó hasta 1918, después del Congreso de Sants, dónde fue elegido miembro de la comisión de redactora de los estatutos de la CNT catalana.1

Los difíciles años veinte

En 1920, Peiró se trasladó de Badalona a Barcelona y durante tres meses vivió exclusivamente dedicado a la organización. El mismo año sufrió dos atentados, fue detenido y pasó por las prisiones de Soria y Vitoria.
En 1922 asumió la secretaria general de la CNT y durante su gestión se celebró la Conferencia de Zaragoza. De la que destacaremos: la propuesta de referéndum entre los sindicatos para decidir la permanencia o salida (éste fue el resultado) de la CNT de la Internacional Sindical Roja (ISR) y su adscripción a la reconstruida Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT).
Y, la aprobación de un dictamen elaborado por Peiró y firmado también por Seguí, Pestaña y Viadiu conocido como la moción política de Zaragoza, en el que se proclamaba la total implicación de la CNT en “los problemas morales, económicos, sociales y políticos” de la clase trabajadora. La CNT se definía como “un organismo netamente revolucionario… a la vez integral y absolutamente político puesto que su misión es la de conquistar sus derechos de revisión y fiscalización de todos los valores evolutivos de la vida nacional y… ejercer la acción determinante por medio de la coacción derivada de los dispositivos y manifestaciones de fuerza de la CNT”2
En agosto de 1922, Peiró se estableció en Mataró. En 1925 dirigió la constitución de la Cooperativa del Vidrio, que anteriormente había intentado organizar con un régimen cooperativista mixto.3
El Golpe de Estado de Primo de Rivera situó a la CNT en la clandestinidad, Peiró fue enviado a prisión en 1925, 1927 y 1928 y fue nombrado nuevamente secretario del comité nacional de la CNT entre 1928 y 1929.
Durante esta etapa elaboró algunos de los elementos claves de su pensamiento sindical, social y político: los sindicatos eran organismos de clase; el anarquismo no podía regular el funcionamiento de la CNT; era necesaria una transformación de la Confederación “de la que sólo queden en pie la substancialidad de los principios y procedimientos del sindicalismo revolucionario”; el sindicalismo había de basarse en la defensa de los intereses de los trabajadores y en el establecimiento de la solidaridad de clase y constituía “la fuerza que derribe a la sociedad capitalista y el medio por el cual se articulará el mecanismo de la producción”; para no caer ni en el reformismo ni el corporativismo era necesaria la influencia, sin imposición, del anarquismo “queremos la anarquización del sindicalismo y de las multitudes proletarias, pero mediante el previo consentimiento voluntario de éstas y manteniendo la independencia de la personalidad colectiva del sindicalismo”.4
Se opuso a la legalización de los sindicatos confederales mediante la aceptación de los jurados mixtos, oponiéndose a “cuanto significara reformismo” y para “evitar el olvido completo de los principios y normas de la CNT… con vistas al mañana”. Esta postura le llevó a una fuerte crítica de la actuación colaboracionista de la UGT y un duro ataque a Pestaña, con el que compartía otras posiciones, que provocó la dimisión del comité nacional de la CNT y frustró cualquier maniobra de aceptación de los comités paritarios de la dictadura.

República y escisión

Peiró mantuvo contactos con las fuerzas opositoras a la Dictadura y a la monarquía. En 1930 firmó el manifiesto de “Inteligencia Republicana”, pero un alud de críticas internas le lleva a retirarla e incluso a plantearse su retirada de la vida pública. El mismo año fue nombrado, por un pleno de sindicatos, director de Solidaridad Obrera.5
Desde diferentes publicaciones (Despertad, Acción, Mañana, Solidaridad Obrera) defendió la estructuración de los sindicatos en federaciones de industria: en el presente, para enfrentarse en mejores condiciones a la concentración industrial y a las organizaciones patronales; en el futuro, las federaciones se responsabilizarían de las complejas tareas de la producción en la revolución social.
En el congreso extraordinario de la CNT (Madrid, junio de 1931) se consiguió un apoyo masivo a las federaciones de industria frente a las tesis de quienes defendían modelos organizativos únicamente territoriales.
En agosto de 1931, Peiró firmó junto a otros 29 destacados militantes de la CNT (Pestaña, López, Gibanel, Alfarache, Piñón,…) el “Manifiesto Trentista”. En él se hacía una descripción de la situación económica y social a la que se califica de “honda tragedia colectiva” y se acusaba al gobierno republicano de haberse “colocado en situación contemplativa cuando se ha tratado de mermar privilegios, de destruir injusticias,…”; para, posteriormente, criticar una visión minoritaria, simplista y espontánea de la revolución, reclamarse “revolucionarios, sí; pero no cultivadores del mito de la revolución”, “…la Confederación es una organización revolucionaria, no una organización que cultiva la algarada, el motín,… el culto de la violencia, de la revolución por la revolución”.6
En el pleno de la CNT catalana (Sabadell, abril de 1932) se provocó la salida de los sindicatos sabadellenses de la CNT, la dimisión de Pestaña del comité nacional y la de Mira como secretario del comité regional. A finales de 1932 se constituyó la Federación Sindicalista Libertaria y durante el 1933 se fueron añadiendo a esta escisión los llamados sindicatos de oposición. Peiró participó en este proceso pero nunca en responsabilidades destacadas y siempre buscando puntos de retorno. Sus principales actividades se centraron en sus escritos en Cultura Libertaria y Sindicalismo y en su dedicación a la cooperativa del vidrio de Mataró. En 1935, formuló una serie de condiciones mínimas para la reunificación.7 Esta se produjo en 1936.

Revolución y guerra: de la cooperativa al ministerio

En julio de 1936 asumió una vicepresidencia del comité antifascista de Mataró. Entre agosto y octubre denunció en diversos medios (Solidaridad Obrera, Llibertat) la irresponsabilidad de los grupos incontrolados y sus prácticas que deshonraban la revolución.8
También expuso sus opiniones sobre la necesidad: de un esfuerzo económico de guerra basado en el control sindical de la producción y en la eficiencia del proletariado; de un mando único (sin discriminación de los diferentes sectores ideológicos de las milicias) y de la “profesionalización” de la guerra; y de la entrada de la CNT y de la FAI en los gobiernos de Catalunya y de España, para evitar actuaciones contrarias a los intereses futuros de la clase obrera y para afirmar la posición de la CNT y su papel en el triunfo sobre la sublevación militar. Igualmente, planteó una República Social Federal como forma de gobierno para la etapa posterior a la guerra.9
Fue uno de los cuatro ministros de la CNT (junto a García Oliver, Montseny y López) en el gobierno de Largo Caballero. Desde el ministerio de Industria ideó un decreto de incautaciones y de intervención en la industria y la minería. No se trataba de una nacionalización, el gobierno republicano colaboraba en la gestión que era responsabilidad de las organizaciones sindicales y respetaba los procesos de colectivización. También proyectó la creación de un banco de crédito industrial que redistribuyese los beneficios de determinadas empresas para cubrir déficits de empresas necesarias y nuevas inversiones. La oposición sistemática de Negrín, ministro de Hacienda, retrasó sus proyectos o los dejó reducidos a determinados sectores (textil, minas de Puertollano y Peñarroya).
La crisis de mayo de 1937 en Catalunya, provocó la salida de la CNT de los gobiernos de la Generalitat y la República. Peiró retornó a su trabajo, dio conferencias sobre su actividad gubernamental10 y publicó una serie de duros artículos contra el PSUC y el PCE a los que acusaba de la persecución del POUM y de ampararse en la unidad antifascista para extender su influencia. En agosto, se hizo cargo de la dirección del Catalunya, vespertino en catalán de la CNT.
En abril de 1938, la CNT entró de nuevo en el gobierno republicano y fue nombrado comisario general de Energía Eléctrica. En aquella época, Peiró preparaba un libro sobre la más adecuada gestión de los recursos económicos de España. Sus artículos recogen la crítica a las nacionalizaciones de las empresas, excepto algunas de carácter estratégico, y su defensa de las colectivizaciones como forma de que los trabajadores realizaran las tareas de gestión y dirección de la producción.11
En los últimos meses de la guerra, sus escritos combatían el derrotismo y alertaban sobre el quintacolumnismo e iniciaban una revisión del anarcosindicalismo desde la reciente experiencia de la revolución y la guerra.12

Exilio, detención y entrega al régimen franquista por la Gestapo

Atravesó la frontera francesa el 5 de febrero de 1939, acompañado de su hijo Josep. Tras unos días de detención y una corta estancia en Perpinyà, se reencontró con el resto de su familia en Narbona. Posteriormente se trasladó a París para representar a la CNT en la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE). La función de Peiró fue la de sacar de los campos de concentración franceses a refugiados de la CNT, auxiliarlos y procurarles el viaje a Méjico.
A pesar de que era consciente de que la invasión nazi impediría nuevas partidas, no tomó el último avión hacía México y permaneció en Francia para no abandonar ni a los exiliados ni a su familia.
En la huida de París hacia Narbona fue detenido por las tropas alemanas y conducido de nuevo a la capital. La policía francesa, para evitar su caída en manos de la Gestapo, le entregó una orden de expulsión del país. Fue detenido nuevamente, entregado a las tropas nazis, y trasladado a Tréveris (Renania).13
En enero de 1941, el ministerio de Asuntos Exteriores franquista, dirigido por Serraño Suñer, inició los trámites de extradición. El 19 de febrero, Peiró fue entregado a las autoridades franquistas en Irún. Como en otros casos, se trataba de una simple entrega de indeseables entre dos regímenes aliados.14

Consejo de guerra y fusilamiento

Peiró pasó primero por la Dirección General de Seguridad de Madrid, donde fue sometido a interrogatorios y malos tratos. Su primera exculpación basada en su oposición a las brigadas de control y su defensa de determinadas personas ante los consejos de tribunales revolucionarios fue confirmada por la policía de Barcelona. No obstante, el delegado de información de FET y de las JONS de Mataró, le acusó por omisión de crímenes y robos.
El proceso fue aplazado de manera excepcional, no acostumbraban a pasar más de 2 meses entre la entrega y la sentencia condenatoria. Fue trasladado, en abril de 1941, a Valencia. Hasta diciembre no se abrió el proceso sumarial. Esta tardanza parece que tuvo relación directa con los intentos de una parte del régimen de convencerlo para que asumiera la dirección de los sindicatos franquistas. Su negativa, aceleró el proceso. El fiscal formuló sus acusaciones en mayo de 1942, el defensor militar de oficio fue nombrado en junio y el 21 de julio se pronunció sentencia.
En el juicio militar, declararon a favor de Peiró una serie de personas vinculadas a los vencedores. De nada sirvieron, la Falange de Mataró aumentó el tono de las acusaciones y el fiscal incluso le hizo responsable de la Semana Trágica de 1909. La sentencia fue: pena de muerte y no tramitación expresa de propuesta de conmutación. El 24 de julio, Peiró junto a otros 6 cenetistas fue fusilado en el campo de tiro de Paterna.15

75º aniversario

En 1989, por expreso deseo de su familia y después de múltiples gestiones, los restos mortales de Joan Peiró fueron trasladados al cementerio viejo de Mataró, donde reposan junto a los de su compañera. Desde entonces, cada 24 de julio, la CGT, otras organizaciones sindicales, ciudadanas y políticas y muchas personas participan en el acto de homenaje en dicho cementerio.
Este año con motivo del 75 aniversario, se ha constituido una comisión ciudadana en Mataró que organiza todo una serie de actos, conferencias, espectáculos y reconocimientos diversos.16
En paralelo, en Sants y Badalona, sus respectivas comisiones de memoria histórica, organizarán también eventos en recuerdo de Peiró. La Fundación Salvador Seguí participa activamente en todas estas iniciativas.

Emili Cortavitarte Carral

Article publicat al Rojo y negro (juliol-agost de 2017)